La Llegenda del Tresor de Casa Sansa

 

 


 
 
Tothom coneix prou la famosa llegenda del tresor de Casa Sansa, i l'or que tenen amagat en alguna banda; podria ser al subsòl de la mateixa vivenda familiar de Tor, una de les tretze cases més importants del poble, de la comarca, i de tot el Pirineu quan les coses anaven bé? I com ho podem saber això, si el vell mai ho ha reconegut... Doncs podria ser que alguna vegada vulgui compartir-ho amb algú de confiança


–Gregori, ja me n'hai afartat, són massa vegades que me volen matar, potser que busco un guardaespatlles. –Xiuxiueja el vell Montané al seu home de confiança, amb veu tènue i apagada, neguitosa, mentre es pressiona la ferida de bala de l'espatlla amb la sort que, el projectil, amb prou feines l'ha fregat, obrint-li això si, un bon trau de banda a banda que no para de rajar sang braç avall–

–Potser el que hauríeu de mirar de fer és afluixar una mica amb tot plegat, no trobeu, mestre? –Aconsellant Gregori, amb veu ensopida–

–Cagondéu! Això mai! Anguesta muntanya eh meua i eh meua! Que no saps lo que m'ha costat que finalment me reconeguessin los meus drets? Anguestos malparits no podran amb mi! Abans los mato tots! –Crida el vell enfurismat aixecant el braç amb el puny tancat colpejant l'aire, mentre la sang degota sense parar, acabant en un toll al terra de fusta formant gotellades gruixudes d'un color rogenc fosc–

–No us mogueu tant, que així no em deixeu que us guareixi la ferida. Va, assereneu-vos. –Mira de tranquil·litzar-lo el mosso mentre li neteja la ferida amb desinfectant, per embenar-la tot seguit–

És la tercera vegada que Josep Montané pateix un atemptat contra la seva vida; un abans i els altres després de rebre en exclusiva la propietat de la muntanya de Tor. El primer va ser mentre es dirigia cap a Alins des de Tor; uns individus amb passamuntanyes l'esperaven emboscats amb dos cotxes en un trencant de camins entre dues finques, el van obligar a aturar-se i el feren baixar per la força del "jeep", mentre l'encanonaven amb una escopeta. Només posar tots dos peus a terra entomà tal cop de puny que li sortiren disparats dos queixals seguits d'un núvol de sang ensalivada, que el feu caure rodó al terra, inconscient. El van trobar dues hores més tard, per casualitat, tombat allà al mig de la calçada, amb símptomes d'hipotèrmia, uns "hippies" que pujaven cap a Tor. Al seu costat, a la calçada de la carretera, hi van veure una carta d'una baralla espanyola; el 7 de bastons. Ningú en va poder desxifrar el missatge, i com que en Sansa no hi volia barrejar la policia, aquells fets restaven sempre impunes i els autors sense identificar, tot i que el vell ja en tenia les seves sospites, no podia provar res, i ho deixava passar, oblidant-se'n després d'unes copes de ratafia.




El segon atemptat va ser més greu que el primer. Mentre passejava per la muntanya de Tor, tot just començant a assaborir el regal que li havia fet el jutge de Tremp, Sansa va veure com en sortia del no res, de dins del bosc, una silueta humana amb quelcom que semblava una arma llarga a les mans. Un caçador a finca meua i sense permís!?, pensà. Va fer-li un crit mentre aixecava la mà dreta, mostrant així que no duia armes, però aquella silueta se li anava acostant a poc a poc, en silenci, fins que va poder distingir que es tractava d'un home vestit amb una granota mimetitzada per a entorns de neu. Quan era a una distància d'uns setanta metres, a l'altra banda d'uns marges de pedra que delimitaven uns prats, es va aturar fixant la mirada en el vell, alçant l'arma i apuntant-la sobre aquest, que instintivament va fer cos a terra per protegir-se de l'amenaça. Del canó d'aquella arma en va sortir un projectil que impactà un metre per davant del vell Montané, sortint-ne rebotat cap amunt al tocar una roca amagada per la gruixuda capa de neu, fent aixecar així un núvol de pols blanca, talment com si algú hagués llençat un pot de fum, facilitant-li d'aquesta manera, la fugida prat a través al vell espantat que patia per la seva vida. El tirador tingué temps d'efectuar un segon tret després d'haver recarregat el fusell estirant el forrellat cap enrere i empenyent-lo altra vegada cap endavant, alimentant novament la recambra. El blanc no era prou clar per culpa del núvol de neu-pols format amb el rebot de la primera bala, l'objectiu s'allunyava ràpidament; el tret va ser llançat a sorts però aquesta vegada la sort va posar-se de la banda del vell, doncs la bala va anar a parar al tronc d'un pi, ben a prop de Sansa, on es quedà ben entaforada, a un pam escàs del nostre protagonista.




Només Gregori, el seu home de confiança, n'era al corrent d'aquests atemptats contra la vida del nou amo de la muntanya de la discòrdia, i de fet en va presenciar un sense poder fer-hi res per defensar el seu 'gurú', encara que l'havia aconsellat reiteradament de baixar del ruc i mirar de fer les coses amb un altre tarannà, i doncs encara més havent estat advertit d'aquelles maneres tan poc pacífiques, perquè més que advertències eren clares amenaces de mort que el vell no es prenia seriosament per culpa de la seva exagerada supèrbia que no el deixava veure la realitat amb prou claredat.

–Noi, pateixo per la meua vida i doncs te faré coneixedor d'algo que ningú sap del cert però que tothom sospita, i fins i tot, la gent, s'hi van distraure a fer rondalles per la canalla així com històries per comptar a la vora del foc les nits d'hivern. –Diu el Ros de Casa Sansa a Gregori, que se'l mira amb incredulitat però alhora sorprès–

–Us trobeu bé, mestre? Potser que les medicines hagin fet mal efecte amb les copes de ratafia que us heu ficat al cos. Mira que us he avisat, eh... –L'adverteix el "hippie" amb to paternalista–

–Calla bon carallot! Que no sóc pas borratxo redéu! Unes copetes de ratassia i unes pastilletes no poden amb Josep Montané Baró de Casa Sansa! –Presumeix el vell amb un somriure sorneguer de banda a banda de la cara–

–Un dia o altre me mataran anguestos cabrons, i jo no l'importo a ningú de la meua família; ni Rosendo, ni ningú altre. Qui més m'ha demostrat anguestos darrers anys has estat tu, Gregori, per tant és just que tu sigos qui hereti lo meu capital. –Sentencia l'amo Sansa amb un to realista i cru–

–Va home, va, vós sabeu que a mi no m'interessen els vostres diners, que jo sóc aquí per altres motivacions, i si us segueixo és perquè m'identifico amb la vostra causa i perquè per a mi sou com un pare; un pare que m'ha permès aprendre coses molt valuoses de la vida. –Dramatitza Gregori, amb els ulls humitejats–

 



–Va, va, deixa't de romanços que tampoc n'hi ha per a tant! Jo sóc com sóc i prou. Alego anem cap avall al sotano que te vull ensenyar algo que encara tens pendent per descobrir de Casa Sansa. –Respon l'amo mentre Gregori acaba d'eixugar-se les llàgrimes amb les mànigues de la camisa–

El Ros de Casa Sansa és un home salvatgement feréstec, un muntanyenc agrest que tot i tenir els seus setanta anys, rauxa i força mai l'abandonen esdevenint l'enveja de molts altres homes força més joves. Males fames li han caigut al damunt, tot i així, de males llengües del poble i comarca, però fa servir assíduament un dels seus refranys preferits, com si fos un escut: Uns tenen la fama i altres carden la llana. Justificant-se d'aquesta manera, enganya la seva pròpia consciència.

De jove, Pepe, com l'anomena la família, sempre era embolicat amb tots els sidrals, i doncs el seu caràcter agosaradament rebel no li permetia fer altra cosa; abans no s'hagués esclarit del tot l'embolic, ja apareixia el seu nom, sempre com a un dels protagonistes de la malifeta en qüestió.

Aquesta personalitat el dugué a ficar-se en temes foscos també de més gran, tot i que tampoc podem dir que son pare i el fadrí inculquessin bon exemple al jove Ros de Casa Sansa, si bé eren temps durs doncs hom havia d'espavilar-se per poder omplir la panxa i mantenir la família i el bestiar, en èpoques de guerres i penúries, que van saber aprofitar amb prou coratge i astúcia, doncs cal recordar que Casa Sansa no era nomenada per ser pobre precisament, sinó més aviat tot el contrari; esdevingué una de les cases més riques de Tor i potser de tot el Pallars i el Pirineu inclòs, si és que no en fou la més rica de totes, i bona mostra la tenim en tot el que se'n deia, inclosa la ja famosa llegenda de l'or i el tresor de Casa Sansa.

En aquell soterrani brut, humit, i pudent, en Gregori no acaba de comprendre què li deu voler ensenyar el vell Sansa, i menys a altes hores de la nit. Alguna cabòria seva, pensa desganat. Si no fos perquè el coneix prou bé, pensaria que és foix, que raó no li'n manca, encara que ha après a tenir paciència amb el vell doncs de vegades també el sorprèn gratament amb les seves cabòries.

–Noi, tu n'has sentit a parlar de la llegenda del tresor de Casa Sansa, oi que si? –Demana el vell al jove assistent–

–Prou mestre, prou, però això són només llegendes, i com el seu nom indica i a jutjar per la manera en que viviu, sempre he dubtat i mai m'he cregut aquestes històries de iaies a la vora del foc. –Respon en Gregori, tot convençut, enretirant una pila de trastos vells del terra per poder trepitjar a peu pla–

–I què pensaries si et digués que potser anguestes llegendes són prou certes? –Li etziba en Sansa amb cara de pòquer i els ulls guspirejants–

–Per això m'heu dut fins aquest soterrani florit? Així és cert que teniu un tresor colgat sota terra!? Per això us enfurismeu tant quan algú us remena el subsòl!? És clar!, ara s'entén tot! No ho hagués dit mai, ara si que m'heu ben sorprès, mestre! –El "hippie" no sap què pensar mentre li sorgeixen tots aquests dubtes que va transformant en paraules que pronuncia emocionat i sorprès alhora. Embadalit, no pot apartar la mirada d'aquell home que el primer sentiment que desperta és llàstima, però aquesta vegada, per a Gregori el vell es transforma en una mena de rei mag que se li apareix abans d'hora, per satisfer la seva il·lusió infantil que encara manté encesa com una flama inesgotable, en algun racó del seu jo interior–

–Va, prou de xerrameca i ajuda'm a moure anguestos trastos, que sols no marxaran pas! Ara ho veuràs lo que vull mostrar-te, no vulgos córrer tu ara. –Li ordena l'amo amb veu fermament dèspota–

Al cap de ben bé vint minuts movent brossa; trastos vells, deixalles vàries, ossos d'animals momificats, i algunes rates mortes, es pot distingir al terra del soterrani de pedra, una trapa de fusta amb guarniments de ferro forjat que sembla força antiga.

 


 

–Hòstia tu! –Crida el jove "hippie" emocionat–

–Va, aixeca la trapa que encara hem de baixar més avall. –Li ordena el vell–

Gregori s'ajup per poder estirar l'anella que permet obrir la trapa, però després d'uns segons fent força no hi ha manera que es mogui ni un mil·límetre.

–Uff! És encallada mestre! Necessitarem una palanca. –Adverteix Gregori–

–Va, va! fuig d'aquí carallot! Que n'estàs de dèbil i com se nota que no foteu res de profit allà les meues bordes redéu! –Li etziba Sansa amb cara de fàstic–

El vell es disposa a obrir la trapa del terra del soterrani estirant l'antiga anella de ferro forjat i, fa tanta força que n'acaba rebentant els passadors que la subjecten a la fusta, caient automàticament a terra d'una manera prou còmica perquè Gregori no pugui aguantar-se el riure.

–Hahaha! Hahaha! Ja us he dit que això era ben encallat! –Esclata en rialles el "hippie"–

–Cagondéu i redéu! Bon carallot lo graciós! Al final te quedaràs sense saber lo que amago aquí avall. –Diu el vell mentre mira d'aixecar-se entre trastos i brutícia–

–Va, que farem palanca i segur que l'obrim com me dic Josep! Si no es a les bones, serà per collons i perquè ho dic jo! –Assegura Sansa amb una prepotència i supèrbia desmesurades–

Remenant una mica per allà mateix, troben una palanca de ferro tota rovellada, mig amagada sota uns diaris florits.

Gregori clava la palanca a la base de la trapa de fusta i amb el peu dret la trepitja amb força. La fusta, inflada per la humitat de l'estança, cedeix però queixant-se grinyolant.

La foscor més absoluta apareix mentre s'obre la trapa de l'amagatall soterrat de Casa Sansa. Les làmpades d'oli que sostenen els dos homes no són prou potents per poder posar llum a les tenebres d'aquest sot.

 



Gregori tremola d'emoció i no es pot amagar el somriure que dibuixa inconscientment pel que està a punt de descobrir, doncs es tracta d'una de les llegendes més populars de Tor i el Pallars, i ara és a només uns esglaons de saber la veritat sobre el tresor dels Sansa. Se sent com l'escollit; privilegiat i alhora valorat pel cacic que s'ha estimat com un pare, i ara ell li demostra que se l'estima com un fill, al confiar-li un secret tan gruixut.

–Deixe'm que baixaré jo primer, que tu encara te fotràs de morros; anguestes escales de fusta són traïdores i cada vegada són més podrides. –Adverteix Sansa al jove mentre trepitja el primer esglaó de les escales del búnquer–

Una vegada a baix, Sansa penja el llum d'oli d'un clau de la paret, i Gregori que li venia al darrere, va movent la làmpada d'oli amunt i avall. Són en una mena de búnquer excavat a la roca que deu fer uns quatre metres de llarg per 3 d'ample, amb un sostre de pedra que arriba als dos metres d'alçada. És ple de caixes de fusta tancades i amuntegades, amb un gran bagul que presideix l'estança i en destaca per la seva aparença medieval.

Al jove "hippie" li venen uns desitjos inaturables d'obrir totes aquelles caixes per veure'n el contingut, i sobretot aquell bagul tan prometedor, però mira de tenir paciència encara que l'emoció el delata, i la curiositat el venç.

–Mestre, què esperem!? Obrim les caixes!

–Paciència noi, paciència! Primer t'explicaré una cosa. –Li respon el vell–

–En anguest sot estàs presenciant el treball de tres generacions de la meua família, i no parlo pas dels beneficis amb el bestiar o el camp, aquí hi ha diners, joies, or, armes, i fins i tot alguna relíquia cristiana molt antiga i molt valuosa. Ara també ho saps tu. M'has de jurar pel que més vulgos que anguest secret no el compartiràs amb ningú més, doncs seria molt lamentable que robessin tant d'esforç familiar de tants d'anys. –Explica el vell al jove palplantat, que no pot pronunciar paraula, mentre va obrint les caixes de fusta perquè pugui veure el seu contingut–

–És, és clar, me-mestre! Li, li ho ju-ro per la meva fa-família! –Respon Gregori quequejant–

 

 


–Quan jo mori o me matin, vens aquí i t'ho emportes tot ben lluny; no vull que ningú se'n puga aprofitar de tot això. M'estimo més que tu ho gaudeixis, doncs si saps administrar-te-ho prou bé, aquí tens riqueses per viure dues o potser tres vides sense fotre brot, i vivint bé, eh! res de misèries! –Diu l'amo de la muntanya de Tor–

Gregori no es pot creure el que veuen els seus ulls i el que escolten les seves orelles. Totes aquelles riqueses per a ell sol quan Sansa mori? No s'ho acaba de creure, no pot ser, de fet mai havia cregut que allò pogués existir.

No li és pas possible d'enretirar la mirada del contingut de les caixes, plenes fins al capdamunt de monedes d'or i de plata, joies d'or de tot tipus; rellotges d'or, perles i brillants, diamants... Fins i tot hi ha algunes caixes plenes de barres d'or refinat, amb el segell d'una foneria suïssa, marcades amb diferents anys; 1.916, 1.935, 1.943.

Pel que fa a les joies, es fixa que algunes tenen gravat un tipus d'alfabet que no pot identificar, i el vell, que el vigila amb un somriure sorneguer ben marcat, li diu:

–Anguestes lletres que no pots endevinar què són, ja t'heu diré jo d'on són. Jueves, nano, són jueves.

Gregori enretira la mirada d'aquell tresor per mirar encara més sorprès al vell i li deixa anar:

–Com dieu? No pot ser! Aleshores allò que diuen que la vostra família va participar traficant amb persones durant la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, és cert? Hòstia tu!

–Estàs equivocat, noi, no és del tot exacte. També van passar gent durant la Primera Guerra Mundial. I eren refugiats. Refugiats! –El corregeix Sansa, posant veu de setciències

–I de les armes, què me'n dieu? Aquí hi ha prou armament i municions per començar una guerra! I sembla que algunes són prou antigues. –Li demana Gregori, mentre agafa un fusell d'una de les caixes–

 



–Oh! De vegades no mos pagaven lo transport, i què collons havíem de fer doncs? Aquí ho tens! Ens quedàvem la mercaderia i miràvem de recuperar-ne alguna cosa venent-ho per aquí i per allà. I cuidado en lo rifle que has agafat, que és carregat, carallot! –Respon Sansa amb el despotisme que el caracteritza, mentre Gregori deixa el fusell allà on l'havia arreplegat, i tot seguit es fixa en una de les caixes que sembla més nova; és ben plena fins dalt de feixos de bitllets plastificats. No pot arribar a imaginar-se quina quantitat de pessetes hi deu poder haver allà. Mentre mira de fer-ne els càlculs de cap, el vell el sorprèn altra vegada–

–Sis-cent milions de peles, nano! Sis-cent i ni un duro menys! No cal que pensos!

–Com dieu!? Sis-cents milions!? Així... això... –Emmudeix el jove després de pronunciar aquelles paraules pensant en la procedència dels diners, i Sansa li diu tot seguit–

–Si senyor! La paga i senyal dels belgues per la compra-venda de la muntanya! Què!? Com t'has quedat ximplet!? Pensaves que era una altra llegenda oi? Doncs ja ho veus! Aquí ho tens! Entoma-la aquesta! Ha!

En Gregori no aconsegueix asserenar-se, no es pot creure tot allò que està presenciant i mentre es pessiga la galta per comprovar que no es tracta d'un somni, li demana al vell:

–Però és que no acabo d'entendre una cosa que em balla pel cap, mestre, i si no us la pregunto rebentaré. Com pot ser que amb tot això aquí amagat viviu com viviu? No veig que sigui de pega tot aquest tresor, i ja em perdonareu però és que dueu una vida gairebé de captaire.

–I lo maco que fa aquí què? I si meu gasto, no trobes que me quedaré sense lo tresor!? Jo ja tinc una bona vida, que no me'n falta de res, i ja veus que fins i tot dones me puc permetre! Ha! Captaire diu! –Es justifica el vell–

El "hippie" cada vegada es troba més desorientat i sorprès, i el cap li comença a fer voltes, obligant-lo a asseure's sobre una de les caixes de fusta, enduent-se les mans al cap, literalment.

Gregori coneix el vell Montané des de fa anys. Coneix el seu caràcter aspre i de vegades potser violent, el té per un excèntric amb un toc de bogeria barrejat amb manies persecutòries, però... és que potser hi ha algú allà dalt que sigui del tot assenyat? També coneix la seva fal·lera d'anar acumulant coses; objectes atrotinats, trastos que no valen per a res, deixalles en general, i amb els cotxes, el que li passa amb els cotxes n'hi ha per llogar-hi cadires. Té els camins, els barrancs, i el mateix poble de Tor plens de ferralla que algun dia van ser vehicles motoritzats que circulaven per on fos.

 

 
Tots aquests símptomes només poden referir-se a un trastorn concret: Síndrome de Diògenes, i així és. Tot i així, sabent que el vell no valora els objectes i les riqueses com la resta de mortals que no pateixen aquesta alteració, es pot arribar a fer càrrec de moltes coses, però que visqui com un autèntic captaire amb el tresor que amaga al soterrani de casa seva, això li té el cap barrinat i l'oremus perdut, per molt que ho pensi no troba una explicació satisfactòriament coherent.

Bé, sigui com sigui, pensa Gregori, si el destí m'ha volgut portar fins aquí doncs m'he de sentir ben afortunat i gaudir el moment, i si el vell pretén deixar-me tot això per a mi, doncs de conya, no li diré pas que no ho vull acceptar!

De totes les caixes que Sansa ha obert per tal de mostrar al jove el seu tresor, encara hi ha quelcom que no ha destapat. Es tracta del bagul d'estil medieval que presideix el búnquer, i a Gregori no se li escapa pas:

–Mestre, i en aquest cofre tan ferm què hi deseu? No hi tindreu pas alguna relíquia aquí ficada, oi que no?

–Anguesta és la millor peça de tot el tresor. L'he reservada per al final, com a bones postres. Estic ben segur que t'agradarà perquè jo se que tot lo misteriós és del teu agrad. –Respon Sansa amb veu relaxada–

El jove "hippie" està ben atent a l'obertura d'aquella arca que prou prometedora es veu, i n'acosta ben bé a sobre el llum d'oli per no perdre'n detall.

Tot just la trapa d'aquell vell bagul comença a aixecar-se, que de dins en surten unes lluentors daurades tan potents que es mengen la foscor de tota l'estança, quan Gregori és a punt de perdre el coneixement.

–Hòstia mestre però què collons és això!? –Exclama bocabadat–

El vell Sansa, acabant d'aixecar la trapa d'aquell cofre del tresor li diu:

–Que no ho saps lo que és anguesta copa? Que no t'has dignat mai a llegir les Santes Escriptures tu, pecador?

–No pot ser, em nego a creure-ho, és impossible, ha de ser una presa de número, una altra brometa més del vell o potser una còpia. –Xiuxiueja el jove amb la veu trencada, tot trasbalsat–




–Hahaha! No t'ho pots creure eh nano? Doncs inspecciona-la amb cuidado i tu mateix em dius què te'n sembla, bon carallot incrèdul! És lo mateix Sant Calze, la copa de la que Jesús begué durant l'últim sopar, o com a mínim això diuen. És cosa del fadrí Sansa; la va arreplegar de l'equipatge d'uns jueus que van caure accidentalment per un barranc mentre ell i una colla els conduïen per creuar la frontera, cap a principis dels quaranta, si no vaig errat. Primer em ben creia que era una còpia, però després de presenciar de tot lo que és capaç anguest objecte, no hi ha dubte, és la Santa Copa de Jesús! Redéu! –Exclama el vell aixecant el to, que ressona per tota la cambra soterrada–

–Però això no hauria de ser aquí home, mestre, és una llàstima que no sigui on li pertoca, que és en un museu perquè tothom pugui admirar tan impressionant relíquia cristiana. Vós sabeu que jo no en sóc massa de creient, però és que aquest objecte esclareix molts dubtes i mites de fa molts segles! No us el podeu apropiar sens més, que no ho veieu? –Mira de convèncer-lo el jove "hippie", que continua tan bocabadat com assenyat–

–Però què m'estàs dient bon carallot de rellamp!? Que regali los meus tresors!? Tu ets ben foix! Redéu! A més, tu saps lo que't passaria si vas amb això per anguestos móns de Déu i mires de donar-ho a l'església? Babau! Te farien desaparèixer com a "hippie" inconscient que ets! Mira que n'arribes a ser de carallot! Que no entens de lo que estem parlant potser? És una fotuda relíquia cristiana autèntica! Hi ha un munt de gent que serien capaços de matar per aquest tros d'or! –Exclama el vell enfurismat, a cop de crits que ressonen per l'estança soterrada–

–A més, quan jo moro tu podràs fer lo que et plago amb tot anguest tresor. Tu mateix si ho vols regalar i fer que et maten. Però pensa que anguest calze no té preu; no val només diners, val tots los diners del món i més! Te pot donar poders inimaginables.

Sansa no comprèn els ideals de Gregori, així com el "hippie" no entén l'egoisme exagerat del vell, tot i que comença a adonar-se'n que el concepte que tenia d'ell era errat. És més malalt del que semblava.

Gregori, recapacitant, s'adona que és l'únic que coneix l'amagatall del tresor dels Sansa, una llegenda feta realitat, i comprèn que si no satisfà els desitjos del vell potser fins i tot que la seva vida corri perill, perquè el vell muntanyenc li acaba de fer veure que res és el que sembla i ningú és qui sembla ser, o sigui que a partir d'aquell instant, no pot seguir refiant-se d'aquell home que veia com un pare.

–Mestre, teniu raó. M'he deixat portar pels meus ideals i val a dir que tot això m'ha ben trasbalsat. Ara mateix no puc pensar amb massa claredat, doncs es pot dir que he patit un xoc, però comprenc els vostres motius perquè aquest tresor segueixi com ha estat tots aquests anys: En el secret més absolut. Podeu comptar amb mi. Serà tot un honor acceptar aquest llegat vostre quan moriu, i no cal que patiu fins llavors ni per després; Us guardo el secret i faré tot el que em demaneu després de la vostra mort. –Diu Gregori, amb veu solemne–

–No esperava menys de tu, fill. Jo confio que podràs guardar-me lo secret i una vegada ja no sigui en anguest maleït món, també sabràs prou què fer-ne de tot això. Però recorda: L'única condició que et poso és que no vull que la meua família en vegi ni un ral! Ni un ral! Te queda prou clar, coi de jovenet? I ara tornem a deixar tot això com era i sortim d'aquí, que m'estic pixant. –Respon Sansa mig condescendent, mig superb–







 Autor: @El Minaire.-

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Pàgina dels Relats de Ficció a Tor

A petició d'alguns lectors, modificarem les pàgines del bloc on publiquem els relats de ficció, doncs com que són textos més llargs no...