Un Estrany a Casa Sansa

 
 

 
En Miquel, o 'Mikey', tal i com l'anomenen els seus amics i els coneguts de més confiança, s'ha ficat en un bon embolic. Aquesta vegada no ha estat un petit malentès, prou habitual entre ell i el traficant que li passa la mercaderia per als seus clients i els amics. No. Aquesta vegada és quelcom força més greu; n'hi ha per amoïnar-s'hi i molt. L'ha feta ben grossa, i si no desapareix ben aviat l'acabaran liquidant, com se sol dir a l'argot de les novel·les negres i els 'thrillers' de moda. Però és que en 'Mikey' viu la vida com si d'una cinta de cinema negre es tractés. Malaguanyat dir que mai no ha estat el protagonista bo, sinó tot ben al contrari; ell seria el mafiós dolent de poca volada, si la seva vida fos narrada a una producció de les de Hollywood.
'Pepe' li deu cinquanta-mil pessetes. 'Mikey' li va organitzar la festa la darrera vegada que va baixar a Barcelona, com ja és costum des de fa temps. El de sempre; dues o tres noies amb ganes de gresca, molt de mam, unes dosis de 'maria', i unes quantes de 'farina'. Quan el vell el truca que baixa, el seu organitzador ja li té tot a punt.
De vegades el vell el convida a les seves festes, festes que són finançades a primera instància pel mateix 'Mikey', que en acabat se suposa que 'Pepe' li satisfà amb la seva comissió inclosa, tot i que darrerament sempre l'acaba entabanant d'alguna manera per estalviar-se la part del noi, i fins i tot una bona picossada del cost total de la mateixa.
 
 

 
El vell 'Pepe' se la sap ben llarga; xerra pels descosits i sempre pixa fora de test. És un bocamoll, però normalment se n'acaba sortint  sempre amb la seva i té l'art d'ensarronar els més desprevinguts i confiats, tot i que de vegades també hi cauen els més sabuts i desperts.
A en 'Mikey' sempre li surt amb la mateixa cantarella:
 
–Tu ets un nano de fiar, i tens males puces quan te toquen lo que no sona! Faríem bona fenya tu i jo allà dalt, redéu!
 
En alguna ocasió, 'Pepe', li ha ofert un tros de terreny de les seves finques com a moneda de canvi per a satisfer els deutes de vici que ha contret amb el nano. Tot i que el desconfiat porter de discoteca sempre li ha respost el mateix:
 
–I l'escriptura, a on la tens, vell?
 
Un en sap prou per vell però l'altre és força espavilat, tot i ser un noi que tot just excedeix la vintena. Formen una parella força curiosa tots dos junts, quan surten de nit. 'L'Avi' i 'El Nen', els han batejat als locals de nit de la capital catalana que més freqüenten.
Amb 'El Nen', ja saben quin pa s'hi dona. D'entrada passaria per una persona tranquil·la, però de sobte se li gira quelcom, li agafa un rampell del no res, perquè si i perquè no, i es transforma en una mena de 'Dr. Jekyll' i 'Mr. Hyde', que comença a donar llenya de valent a tort i a dret. Però és que al nostre protagonista ja li agrada, la brega.
Una vegada va ajudar Pepe amb uns homes que se li van encarar. Resulta que va llançar-los floretes a les seves respectives parelles i aquests s'ho van agafar malament. Li volien aixafar la boca, deien. Miquel, que era al seu lloc de feina, no ho va dubtar ni un segon, i sense dir-los ni ase ni bèstia, va començar a fer caure una pluja de cops de puny contra aquells dos ofesos que no sabien ben bé què passava i es limitaven a rebre de valent, sense ni veure d'on sortia aquella tempesta ininterrompuda de garrotades.
'Pepe' va quedar tan sorprès com agraït, i al judici va declarar al seu favor, òbviament. Per a sort dels nostres protagonistes, la policia va trobar un parell d'armes blanques a l'escorcoll efectuat a la roba de les víctimes, i l'hàbil advocat de la defensa, contractat per 'Pepe', va aprofitar-ne l'agreujant en favor de l'encausat, al que van haver d'indemnitzar per danys i perjudicis.



Montaner no oblidaria mai aquell favor de Miquel, i li prometé que si mai li anaven maldades, no ho dubtés pas; l'ajudaria en tot el que fos al seu abast.
Aquesta vegada s'havia presentat l'ocasió. En 'Mikey' volia cobrar el favor, doncs tampoc se li acudia cap altra opció a l'amenaça que se li plantejava. Havia de desaparèixer, i si podia ser a un racó de món on passar-hi desapercebut, amb l'opció de poder esfumar-se ràpidament si es presentés la necessitat.
I així va ser. Miquel va fer saber al vell que havia arribat l'hora de cobrar-se els seus serveis.

–Pepe, m'has d'ajudar. Si no marxo em pelaran. Necessito que m'amaguis a casa teva un temps.

–Hòstia nano! Mira, em vens de perles, tu! Si pots venir avui mateix no vingos demà! Ja en parlarem de les condicions quan sigos aquí, tu tranquil per això.

–Gràcies, vell. Sabia que hi podia confiar, en tu. Agafaré el cotxe de ma mare i vindré cap aquí, el meu el tenen vigilat. En unes hores seré allà dalt. Et duc uns records que de ben segur t'agradaran.

–Anquesta nit farem festa grossa doncs! Haha! Per cert, porta 'lo ferro'; aquí dalt està la cosa complicada, rellamp!

En arribar, Miquel entra a Casa Sansa amb una bossa d'esport  a l'espatlla, com a únic equipatge, sota l'atenta mirada de sorpresa dels que Montaner anomena els seus 'Correligionarios'.

–Però qui són, aquests llardosos? –Pregunta 'Mikey', dèspotament–

–No res, no t'hi has d'amoïnar pas per anquestos, los enemics són uns altres, redéu! –Respon el vell, amb la veu pastosa i la bota de vi a les mans– Tu instal·lat tranquil, que demà ja en parlarem de tot plegat. Lo teu dormitori serà lo de la planta baixa.

El jove i violent ex-porter de discoteca, tot just fa uns dies que ja és instal·lat a una de les cases més fortes del cacicat de Tor. No ha perdut pas el temps; ja s'ha enemistat amb mig poble i amb tot el grup d'alternatius que viuen a les bordes de Sansa, també batejats com 'hippies' pels veïns. Els 'hippies' no acaben d'entendre com pot ser que un paio tan trempat com Montaner hagi hostatjat un personatge tan violent i indesitjable com aquest Aguilera. –És el meu guardaespatlles i punt! –Els crida, empipat– Ells l'han advertit que és una persona violenta i maldestre. Fins i tot, un dia, mentre fumaven uns porros i feien unes cerveses, va confessar al Peroles que li agrada la violència i la brega. Provocar la gent per ficar-se en baralles és la seva afició predilecta. Com pot ser bo, un individu així? Sansa no vol saber res del que li diuen els seus 'Correligionarios'; no ha de donar explicacions a ningú pel que fa i pel que no fa. –Nomès faltaria! I qui no s'hi avingo, ja sap què ha de fer, cagondéu! –Els esbronca, a cop de bram–
 
 

 
Ningú no aprova que l'amo Sansa tingui aquest brètol a casa seva. Ni 'hippies' ni veïns, no el volen pas. Ja ha tingut algunes enganxades amb gent del poble, i això que tot just fa unes setmanes que va arribar a Tor. Si abans no podien veure Sansa, ara encara menys, amb aquest pinxo que s'ha buscat que va amenaçant i provocant tothom amb qui es creua. Qualsevol dia això acabarà malament, molt malament! Vaticinen els 'hippies' entre glop i glop de vi negre.
Això si, des que en 'Mikey' és a Casa Sansa, ningú no ha gosat d'atemptar contra l'amo i molt menys d'amenaçar-lo, com ja havia passat d'altres vegades, quan fins i tot va arribar a rebre una ganivetada i una bala de pistola.
 
–Potser sigui un mal necessari, com tots els poderosos s'han de permetre alguna vegada. –Filosofa Gregori, l'intel·lectual del grup i l'home de confiança de Montaner.
 
–Potser si, però és ben dolent, aquest mal necessari. –Li respon Xavi, sempre condescendent i innocent com cap d'altre–
 
Des que el polèmic Aguilera ha trepitjat Tor i s'ha fet càrrec de la seguretat de Sansa, tal i com van acordar, els contrabandistes que abans s'encaraven contra l'amo ara ja no hi gosen pas. De fet, ja ha ensenyat els ullals a un sequaç del 'Gallego'. Li va cobrar tres queixals, dues costelles, mesos de repòs, i un munt de calés gastats a cal dentista. Ara només veure 'l'Skin' –Sobrenom que s'ha guanyat a pols l'Aguilera– arrenca a córrer com si hagués vist el dimoni.
Amb l'altre cacic del poble i els seus mossos, que tampoc es pot dir que siguin mancs, també s'hi ha barallat, 'l'Skin', tot i que amb aquesta colla va més amb compte perquè sap que no s'acovardeixen tan fàcilment, i de vegades duen l'escopeta carregada a l'esquena.
Fins i tot ha arribat a oïdes de la Guàrdia Civil que a Tor hi ha un busca-bregues violent i sense escrúpols, motiu que ha provocat un augment de les patrulles al poble, ordenades pel sergent encarregat de la seguretat de la zona.
 
Señor Sansa, estos personajes le van a dar a usted un disgusto el día menos pensado, y como siempre pasa, seguro que nosotros no vamos a poder estar presentes para evitar males mayores. –Sentencia el sergent Yanes, mirant d'advertir Sansa–

–No s'amoïni sargento, que aquí mando yo y el que no me haga caso ya sabe lo que le espera! –Respon el vell, autoritari com sempre–

–Bueno, bueno, usted mismo, pero yo ya le he avisado varias veces y esto cada vez se pone más crudo. Esperemos no tener que intervenir con otras caras.

Josep Montaner ja sap de sobra els personatges que volten per allà dalt, doncs ell mateix els ha obert les portes de les seves finques i els ha allotjat a les seves bordes. Però sempre ha estat amb l'interès que l'ha empès a fer tot el que fa: La propietat de la muntanya de Tor. Miquel Aguilera no ha estat una excepció. També li ha fet promeses econòmiques com als altres 'hippies' i l'ha fet partícip dels negocis que pensa engegar quan se li reconeguin els sacrificis passats allà dalt i la finca es declari únicament de la seva propietat, sense altres copropietaris que ja van perdre els drets sobre la muntanya privada més gran de tot el Pirineu.
 

 
Malgrat les promeses del vell a 'Mikey', les picabaralles no es van fer esperar. El vell, molt gelós amb les seves coses i amb greus obsessions molt marcades, com ara el síndrome de Diògenes diagnosticat per un reconegut psicòleg de la capital del Segrià, se'n va començar a afartar de tenir "convidat" a casa Sansa, i arribà el dia que se'n volia desfer.
Ningú no sap ben bé com va començar tot, però els 'hippies' al principi en feien befa. L'estranya parella, els deien. Sort que no sabien com els havien batejat els de la nit de Barcelona, sinó serien la riota dels 'hippies' i encara hi hauria més picabaralles de les que hi ha.
 
–Nano! aqui a ca meva si no fas que jo dic, ja te'n pots buscar una altra de casa, cagondéu! I no toquis les meves coses perquè t'obriré el cap!

–Com vols que m'arregli la cambra si no toco la teva merda, eh vell! Em vas prometre que aquí m'hi podries acollir i que l'estança que ocupo era meva! I ara em dius que no toqui res!? Ets boig iaio! I com se t'acudeixi ficar-me un dit a sobre, et mato.

Discussions com aquesta cada vegada eren més comunes, i els 'hippies' sospitaven que qualsevol dia podria esdevenir el pitjor.

–No crec que per una simple discussió de convivència el peli –Sentenciava sempre Boro, quan comentaven el tema entre els 'hippies'–

–Aquest Aguilera és molt dolent, no ens en podem refiar pas i tothom ho sap! –Responia Xavi, paternalista–

Gregori, el més assenyat de tots, sempre els deia el mateix:
 
–D'acord, d'acord, però hem d'estar sempre alerta, aquest paio ha confessat que li agrada atonyinar la gent per no res, i amb el vell han estat a punt moltes vegades, que potser ja s'han escalfat quan nosaltres no hi érem, ves a saber, però qualsevol dia podem tenir un disgust.

Arriba el mes de juliol a Tor. Uns amics de 'Mikey' han creuat Catalunya per anar a visitar-lo i de passada fer una mica de turisme a la zona. Els 'hippies' no els havien vist fins que al cap d'uns dies baixen al poble i es pregunten entre ells qui deuen ser aquells paios amb aquella fila de pinxos de bar. –Amics de 'l'Skin', deuen ser, de qui sinó? –Setencia un dels alternatius, sense anar pas errat– No tenen massa clar què diantre hi fan allà, però com que l'amo Sansa no se'n queixa, doncs als 'hippies' ja els està be´. El més estrany de tot és que els ha deixat plantar una tenda de campanya a tocar de Casa Sansa, i entren i surten de l'habitatge com si fos d'ells, amb unes confiances que fa sorprendre els alternatius, que mai no han gosat ni acostar-s'hi a la casa misteriosa sense permís de l'amo, excepte quan sabien del cert que el vell no hi era, és clar. Sempre els havia despertat molta curiositat, aquella casa. Hi penjaven massa llegendes i històries de la vora del foc que aquells perduts es van empassar del tot.
Des que han arribat els amics de 'Mikey', no se senten discussions entre ell i el vell.
 
–El deuen tenir acollonit? –Demana Xavi a la resta de perduts–

–Si fos això ja ens hauria demanat ajut; conec prou el vell com per saber que si aquella colla li duguessin problemes, ens ho faria saber. No us hi amoïneu. –Els tranquil·litza Gregori– 
 


 
Passaven els dies i els 'Correlegionarios' de Sansa donaven per fet que el vell era a Barcelona, doncs no el veien per enlloc, i Casa Sansa era tancada i barrada, amb els famosos cordills de les bales de palla assegurant portes i finestres.
D'en Miquel i els seus amics, ni rastre.
 
–Se'n deu haver anat a Barcelona amb aquella colla 'd'Skins', no us hi amoïneu. A hores d'ara serà passant la ressaca en qualsevol pensió de mala mort. –Deia Boro, com si fos el que més coneixia Sansa–
 
Tos els 'hippies' seguien a la seva, sense parar massa atenció d'on podria ser Sansa i què estaria fent durant aquells dies. Tampoc el trobaven massa a faltar, excepte quan ja no tenien res per menjar i havien d'anar a saquejar alguna casa, per comprovar si algú s'hi havia deixat una porta o finestra oberta, i entrar a remenar la cuina i el rebost. I així fou com van trobar el cos del vell. Era estirat al terra de la cuina. L'havien apallissat de debò. Algú carregat d'odi i de molta còlera s'hi havia acarnissat de valent al cos del pobre vell, que no havia tingut cap ni una opció de lluitar per la seva pròpia vida.
De seguida, els 'hippies' van començar a especular sobre el crim.
 
–Segur que han estat el malparit de 'l'Skin' i els seus amics! Per això van venir! Els va avisar perquè l'ajudessin a matar l'amo, perquè ell tot sol no en tenia prou collons! –S'embalava Xavi, impetuós–
 
–Això no ho saps. Si no ho pots demostrar no acusis ningú perquè a sobre et pots ficar en un merder important. –El calmava Gregori, l'intel·lectual–
 
–Però segur que tu també en sospites, d'aquell malparit! Que no saps com estaven amb el Montaner!? Darrerament es duien a matar! No em diràs que no, Gregori! –Es llança Boro, aixecant els ànims de la conversa–
 
–Mirem d'asserenar-nos tots una mica i deixem estar el tema una estona, d'acord? Només ens faltaria barallar-nos entre nosaltres, ara mateix! –Els interromp l'intel·lectual de la colla, mentre enceta una ampolla de vi–
 
Tots els 'hippies' van ser interrogats llargament per la Guàrdia Civil i, fins i tot un parell foren empresonats acusats de l'assassinat de Sansa, pel testimoni d'un altre perdut que vagava per allà dalt de tant en tant, tot i que van ser alliberats per manca de proves concloents.
Els 'hippies' no podien comprendre que l'Aguilera no hagués estat gairebé ni interrogat, ni els seus amics, com si no interessessin els investigadors, o potser com si els estiguessin mirant d'encobrir. Tot els semblava un complot. Per a ells era prou clar qui podria haver matat l'amo i a més d'aquella manera tan violenta i acarnissada. Tot indicava que havia estat per motius personals, no hi veien cap altre possibilitat.
 
–Un sicari no t'apallissa, et clava un parell de trets i fora. I després, busca'l! Ha! Aquests paios són professionals i no s'hi acarnissen amb les seves víctimes. Al pobre Montaner li han fotut una bona pallissa, i s'han assegurat bé que patís. Això no ha fa un professional. –Assegurava Boro, antic mercenari i soldat que havia lluitat als Balcans, segons presumia amb tothom–

–Doncs mira, per una vegada trobo que dius una cosa prou encertada. Aquí t'hi haig de donar la raó, ves per on. –Al·legava Gregori, condescendent amb el jove ex-militar–

Fos com fos, la colla dels perduts de les bordes de Sansa no es podien traure del cap 'l'Skin' i els seus amics. Eren completament segurs que havien estat ells. I el que més els va sorprendre va ser que justament després que se sabés el crim, aquell violent ex-porter de discoteca, va marxar cap als EUA. –Quina casualitat! –Deien, indignats–
Però el crim de Sansa mai no es va resoldre oficialment, tot i que aquells investigadors de pa sucat amb oli dels 'hippies' en traguessin l'entrellat de seguida, o com a mínim això és el que ells no van dubtar mai.

La qüestió però, continua vigent i oficialment sense resoldre. Serà per molts anys més?
 





Autor: El Miner de Tor

 

 

  

 







 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nou Relat de Ficció a la Biblioteca dels Relats de Ficció a Tor

Una salutació i benvinguts sigueu a la biblioteca dels Relats de Ficció a Tor. Acabem de pujar l'últim relat que hem escrit per a la bib...