Dos nits abans de la festa, lo Tamborí pare li va demanar al fill que l’acompanyés amb la moto a fer un viatge a Andorra. Eren molt discrets però a Tor tothom sabive que les quartos del Tamborí, en bona part, viniven del contrabando. Doncs ja em tens als dos Quims, un menant la moto, l’atre al sidecar, camí amont cap a Cabús per passar a Andorra. Normalment, per no fer soroll i perquè no els puguessin seguir feven lo camí a peu i tornaven carregats amb les fardos a l’esquena però avui els havín fet un encàrrec especial i lo que havín de portar pesave poc, ere xic i cabive amagat en un racó de la moto. La mestressa de Cal Coix d’Alins, una Castellarnau de cap a peus, estave preparant la posta de llarg de la seua filla xica i li volive regalar, tant si com no, un pot de perfum francès. Els Castellarnau encara conservaven aquella cosa que tenen les famílies amb història de la vall, poderosos, importants, cacics i capritxosos, quan voliven una cosa l’aconseguiven costés lo que costés i, el perfum per la nena no podive ser una excepció. La Sra. Mercè Castellarnau del Coix d’Alins va fer cridar al Quim de Tamborí de Tor i li va fer l’encàrrec. Li pagarí un bon garber de quartos si li trobave aquell perfum, d’una tal Chanel que s’estave posant de moda i que només feve aulor als colls d’unes poques privilegiades. En aquells anys, tot el que tinive regust de francès ere refinat i exquisit i les xicotes de casa bona, a més a més del perfum i les robes, havín de parlar-ne la llengua. Lo Quim del Tamborí va sortir de Cal Coix decidit a trobar lo ditxós perfum i amb la meitat de la paga a la butxaca, l’atra la rebrí a l’entregar lo pot d’aulor.
Com que a la nit les carrabiners no feven la ronda al «puesto» de la frontera, van decidir marxar amb la moto. Fins arribar a les bordes de Pleià la portarín espenteant sense engegar-la, després, lluny del poble, ja podrín posar-la en marxa i, a l’altre costat del port, belluga’s amb la moto les anirí millor que fer-ho a peu. Com que a finals de juny comença a fer-se clar tan aviat, van arribar a Andorra de dia i, esmorzant, van esperar que auriguéssin les botigues. Lo Quim pare ja sabive on haví d’anar, no ere cap la primera vegada que feve un encàrrec semblant. Dit i fet, encabat d’esmorzar i de refer-se de l’esforç d’espentear la moto fins tan amont, van anar per feina.
A Andorra la Vella, enmig del carrer principal, lo Quim va picar un timbre d’una casa molt ben arreglada i molt gran i va sortir a aurir un home vestit amb uniforme de majordom que va demanar raó de qui picave. Lo Quim es va presentar ell, va donar raó del seu fill i va demanar per l’amo. Passada poca estona les va fer entrar al despatx d’un home molt ben vestit, de mitjana edat que va saludar al Quim com si el conegués de feve temps:
- Carai Quim, que mos portes avui ?? ja li ensenyes l’ofici a l’hereu ??
- Bon dia Sr. Reig, si, ja ho veieu, m’hai fet acompanyar pel nen, tard o d’hora haurà de venir sol i ja comence a ser hora que conegui lo món.
- Aixerit lo teu xicot i digues, que voldrís avui ??
- Veureu, tinc un encàrrec molt especial de la mestressa del Coix i penso que sou l’únic que em podriu ajudar. Necessito un pot d’aguell perfum francès que s’ha posat tan de moda, ara, a París. La seua filla fa la presentació en societat i li vol regalar.
- Doncs mira, no fa gaire me n’han arribat cinc ampolletes, tres ja les tinc venudes i si en vols una, doncs ja n’hauré venut quatre.
Van tractar el preu una estona i després de posar-se d’acord, en Quim va demanar que li emboliquessin lo paquet com un fardo xic i sobretot que no es pogués trencar. En sortir de Cal Reig va anar a la fàbrica de tabac a buscar un parell de cartrons i van reprendre lo viatge de tornada.
Com era d’esperar, en passar ara, al «puesto» fronterer van trobar la parella de carrabiners que feven guàrdia i que els van cridar l’»alto»:
- Alto, quién va ?? Paren el motor del vehículo y muestren la documentación !!
- Hombre Manolo !! Qué tal Isidro ??
- Conyo Sr. Joaquín, con esa moto no le conocíamos.
- Es la moto de mi hijo que ya tiene edad para encontrar a una chica que me de un nieto y con este trasto acuden como moscas a la miel, je, je, ... eh que si nen ??
El Quimet va fer una rialla de circumstàncies mirant les civils i va deixar que el seu pare continués parlant. Els guàrdies, conforme anave passant lo temps, posaven més cara de circumstàncies mirant a tort i a dret la moto i lo sidecar per si veiven alguna cosa. Llavorens lo Quim, prudent i sabent com fer les coses per no ofendre, va dir-los:
- A ver, creo que en esta moto hay algo que no me pertenece y es mejor que la autoridad lo entregue a su dueño, si es que lo encuentran – i va tènyer les dos cartrons de tabac i en va donar un a cadadun.
Les carrabiners es van limitar a saludar com si tinguessin devant lo capità i els van deixar passar sense dir res i amb una rialla d’aurella a aurella.
Van arribar a Tor per dinar i després lo pare va baixar a Alins a fer l’entrega del paquet. Lo Quimet va estar tota la tarde rumiant. Lo paquet que havín dut ere una cosa extraordinària reservada només per dones molt especials, sabive on lo podive anar a buscar, lo Reig els va dir que encara li’n quedava un atre i passar per la frontera no va resultar tan complicat com quan es va amb les fardos, ... només hi veive un problema, d’on treure els quartos per compra’l.
Lo Quimet coneixive tots les racons de Cal Taomborí, sabive de sobres on guardaven les calers, més d’una vegada haví vist a son pare amaga’ls. Dit i fet, ve tènyer lo que li feve falta per comprar lo valuós regal i aquella mateixa nit va tirar cap a Andorra. Va fer, exactament, lo mateix que havín fet la nit abans amb son pare i, abans de deixar el país veí va anar a buscar les cartrons de tabac.
Arribant al «puesto» de la frontera, les carrabiners que feven guàrdia li van cridar l’»alto» apuntant-lo amb l’escopeta. En Quimet va quedar parat, no eren les mateixos del dia abans, no el coneixiven i l’estaven tractant com si fos un malfactor.
- A ver, pare el motor del vehículo. Apéese y muéstrenos la documentación.
Mentre un dive això, l’altre anava donant lo tomb al voltant de la moto, agoitant a tort i a dret per si veive alguna cosa.
Lo Quimet va parar la moto i va baixar, tal com li havín manat. Va donar-los la documentació però eles civils, lluny de ser amistosos com les del dia anterior van deixar-li anar,
- Arriba las manos !! A ver, qué hace usted por aquí ?? por qué ha ido a Andorra ??
- Es que miren señores guardias, yo les traigo una cosa para que me dejen pasar.
- Cómo ??? - un dels civils s’enfadave cada vegada més – Cómo que nos ha traido una cosa ?? Qué pretende, comprar a la autoridad ?? Usted no sabe con quién está hablando chico ??
Si son pare hagués estat allà, segurament li haguere dit que aguet guàrdia ere jove, dels que comencen i que encara no saben de què va lo món, només volen fer punts per puguer arribar més amont i guanyar més calers però lo Quimet, pobrot, estava ben acollonit perquè no savive pas com sortir-se’n, això que l’apuntessen amb una escopeta el va fer posar molt nerviós.
De cop, darrere dels arbres que hi haví a l’altre costat del camí on estaven parats les carrabiners i lo Quimet es van sentir uns sorolls. Tots tres hi van dirigir les mirades. Devant seu es van moure unes branques i els guàrdies s’hi van girar de seguida apuntant amb les armes cap aquell indret. Lo Quimet pensave que no ere cap dels companys del seu pare, no s’arriscarín a passar per aguells andurrials a aquelles hores, saviven que ja hi haví els civils però, fos qui fos, hi haví gent passant que van reaccionar disparant quan la policia els va cridar a l’»alto» i la reacció de tots va ser llençar-se a terra i va començar un ball de trets d’aquí cap allà i d’allà cap aquí.
Es van sentir crits a l’altre costat dels arbres però, de cop, un dels guàrdies també va fer un crit i li va començar a sortir un raig de sang, ben bé com quan punxen al porc lo dia de la matança.
Aprofitant l’enrenou, lo Quimet es va aixecar, en un acte reflex i va fugir corrent, sense pensar en la moto, ni en els guàrdies ni en res més que en córrer cames ajudeu-me, montanya avall, pel dret i sense mirar on xafave, només volive tocar lo dos d’allà.
Coneixedor com ere del bosc i dels camins dels contrabandistes, quan es va aquietar el panorama i li va semblar que haví quedat ben lluny dels tiros, es va parar per situa’s i pensar què haví de fer. Tard o d’hora se sabrí que hi haví hagut tiros a la montanya i trobarín la seua moto i, si algun dels guàrdies, d’aguella feta, en resultés mort, s’armarí la de Sant Quintín, puiarín de Tremp o potser de Lleida i tot per investigar i, en trobar-hi la moto sabrín que ell hi era i li demanarín què hi feve allà i lo seu pare mirarí l’amagatall dels quartos i en trobarí a faltar uns quants i s’anfadarí perquè endevinarí que haví anat a Andorra a buscar alguna cosa i ... I tots aquests pensaments se li van fer una montanya més alta que la de Cabús i li va agafar por, por perquè no savive què haví passat amb les tiros, por perquè no savive com es pendrí son pare que li hagués agafat calers encara que fossin per fer un present a una mossa que, a més a més era la mossa de l’Eloi, ... i vet aquí que amb tot açò al cap va decidir despedir-se des de lluny de Tor, de la família, dels amics, de tot allò que coneixive i va tirar enllà, més enllà d’Alins, més enllà de Tírvia, més enllà de Llavorsí, més enllà de Sort, més enllà de Collegats, més enllà de tot allò que li ere conegut.
Tal com haví predit en Quimet, a Tor es va liar. Les dos guàrdies que aguell fatídic matí li van cridar l’ «alto» van resultar morts. A l’altre costat del camí van trobar dos goiats més, tiessos.
Quan algun contrabandiste de la colla quedave mal ferit, lo remataven o se l’enduven lluny d’allí i el deixaven estar en algun racó amagat, no podiven permetre que xarrés més del compte si l’agafaven viu.
Van trobar la moto i no els va costar gaire saber de qui ere, van anar a Cal Tamborí, una, dos i un monter de vegades fins que un dia es van endur al Quim i el van retenir, ves a saber on, vuit dies i quan va tornar, a fe no podive ni belluga’s de l’ataumegada que li havín fotut.
Cal Tamborí, sense l’hereu, vigilats d’aprop perquè haví sortit a la llum lo contabando i sota la sospita del què podive haver fet lo Quimet que dingú savive on ere, va anar a menos molt depressa.
A Cal Carreter van casar la Maria amb un cabaler, l’Eloi de Casa Nadal però lluny de fer lo gran casori que pensaven, va resultar que lo cabaler no era tan pencaire ni tan adret com es pensaven, no li agradave això de no ser l’amo i, de tant en quant es veive voltar a la Maria pel poble amb un mocador al cap i acoxant la vista perquè no li veiguéssin les morats i la inflor de la cara, altres vegades anave ben coixa i sempre anave amb màniga llarga, istiu i hivern i aguella canalla que havín d’arribar per continuar la casa, no van arribar mai, cada vegada que es quedave prenyada acabave forrant-se.
I mentre a Tor passave tot això, Al Paral·lel de Barcelona, a bocafoscant d’un dissabte, un goiat ros, d’ulls clars, alt, cepat, guapo i ballador demanava a un urbano si li podive indicar cap a on quedave la Paloma. Lo guàrdia, amb un casc blanc i unes corretges crusades i un cinturó gros del mateix color a l’uniforme, se’l va mirar, era un xicot guapo i elegant però amb un vestit una mica fora d’època i li va indicar que haví d’anar cap al Carrer del Tigre nº 27.
A l’entrada de la sala, lo xicot que hi haví a la taquilla li va demanar si quantes entrades vovile i li va dir que cada entrada costave vint duros. Aguell xicot guapo i cepat va contestar que no en tinive de quartos però que tinive una atra cosa que valive més i li va demanar que portés qualsevol dona, jove o vella, per donar valor a allò que portave a la butxaca.
Davant la mestressa de la sala La Paloma de Barcelona, en Quimet va treure’s de la butxaca una ampolleta, molt bonica amb un líquid de color grogós dins i que duia escrites unes lletres negres que diven «Nº 5 – Chanel – París – Eau de parfum».
© Núria Comes i Pon. Tots els drets reservats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada