Quan les nostres padrins eren joves s’havín d’espavilar com podivem, s’haví sortit d’una guerra i lo món s’haví trastocat pro lo jovent que sempre ha estat pa tou, se les enginyava per puguer fer les coses que els corresponen, anar a ballar, festear, mudar-se per la festa maior, ...
Als pobles del Pirineu que quedaven allunyats de tot excepte de les fronteres, creades i marcades pels homes segons les hi convingués més tirar terra cap aquí o terra enllà, la guerra també hi va arribar. Les joves anaven a servir a l’exèrcit o, directament, desertaven, després van arribar els maquis i les tropes dels guanyadors per controlar-los, lo pas de gent estranya que s’escapaven, primer cap a un costat i encabat cap a l’altre i la gent que es van quedar per aquí s’anaven adaptant al que els toqués en cada moment.
Al Pirineu de Lleida, entre França i Andorra, hi ha un llogaret que lluny de tenir uns gals irreductibles, tot i que potser hi podrím trobar moltes coincidències, es troba enmig de molts camins i això ha fet que en qualsevol de les seues etapes de la història fos un enclavament clau, es tracta de Tor.
Doncs a Tor, ja passades les etapes més dures la postguerra, la gent s’anava refent, uns més que d’atres i en una de les tretze cases hi visquive un xicot que no passava de la vintena d’anys, alt, cepat, d’un ros que ha anat perdent lo groc de la infantesa a mesura que ha anat creixent i amb uns ulls blaus, clars, capaços d’enamorar a qualsevol de les pubilles o a qualsevol de les cabaleres casadores del poble i dels pobles del voltant, amb una traça especial per ballar i festear-les.
Aguet xicot de tan bon veure es dive Quim, lo Quimet de Cal Tamborí. Casa seua, la casa on va néixer que encara era del pare, lo Quim del Tamborí, estava a l’altra riba de riu i per puguer-hi entrar, s’haví de passar pel pont que els homes del Tamborí havín de refer cada vegada que feve tormenta grossa i se n’enduve algun tronc o tots. Lo pont ere fet de troncs dels pins negres més grossos que trobaven al bosc, les tallaven, les deixaven assecar, les feven a mida i les guardaven al racó de l’era per puguer-los gastar quan eren de menester. La casa, malgrat ser casa de poble de muntanya, s’endevinava casa de sinyors. Les quatre façanes estaven arrebossades i al llosat, a dos aigües, sempre hi fumeave la xumeneia. Les baranes dels balcons, fetes de ferro forjat pel farrer d’Alins, duven les inicials del nom marcades JPC, Joaquim Prió Colom en un dels balcons i 1922, l’any que el padrí del nostre protagonista la va refer, a l’altre. Cal Tamborí era casa de Joaquims, aguest nom l’arrossegaven els hereus feve moltes generacions.
Les males llengües sempre havín explicat històries diverses sobre d’on els viniven les quartos als de Cal Tamborí, que si un bespadrí haví trobat lo canut dels Minairons i el tinive ben guardat amb pany i forrallat perquè digú li prengués i, de tant en tant les feve sortir per alguna feina grossa; que si una de les primeres mestresses haví pres unes peces de roba de les Encantades que feven bugada al riu, allà devant de casa seua; que allà temps, quan passaven les monjos del monestir de Gerri per dur la sal a terres franceses els van atracar i se’n van quedar un bon botí; que si el padrí haví fet de vista duran les guerres i sempre prenive alguna joia d’aquells jueus que ajudava a passar; ... Sigui com sigui, a Cal Tamborí visquiven bé, tiniven bones terres, podiven criar bon bestiar que després veniven a bon preu a les fires i, de llenya per cremar no els en faltava mai, tiniven bosc propi i, com a veïns de Tor, gaudiven dels aventatges del comunal de la montanya. Això si, de tant en quant, pare i fill passaven alguna nit fora de casa.
Al Quimet li agradava ballar i cada dumenge, amb les altres goiats de la seua edat, anaven a Alins, a Ribera de Cardós, a Tírvia, als pobles de la vora on fessin ball, si ere a prop hi anaven a cavall, si ere més lluny, a Sort o a Esterri d’Àneu, hi anaven amb la moto. En Quimet tinive moto amb sidecar i podive portar dos persones més, una darrere i l’altra al sidecar, les atres s’havín d’espavilar, generalment baixaven a Alins a peu i d’allí feven cotxada llogant algun dels pocs taxis que hi haví.
Una vegada, a la festa major de Farrera, un dels amics d’en Quimet que volive fer el pinxo devant d’una mossa, va agafar-li la moto, sense saber-ne gaire i sortint d’una curva va caure costes avall. La noia va donar l’avís de l’accident i quan van arribar, van trobar al pobre xicot que intentava sortir del femer on havín caigut, ell i moto. En Quimet, lluny d’enfada’s, es va fer un tip de riure amb els seus companys, això si, lo pobre Eloi que així es dive lo noi de Casa Nadal,va passar-se un garber de dies neteant la moto del seu amic i d’aguella feta, a la festa maior de Farrera, les xicots de Tor la van conèixer, sempre més, com la festa maior de la merda.
Una altra vegada, s’atansava l’aplec de Sant Ambròs i lo capellà, amb les fadrins del poble, van portar tot lo material que havín de menester perquè la festa fos lluïda, a l’ermita, la nit abans. Just aquella nit feven ball amb un acordeoniste a Tor per preparar la festa grossa de l’endemà i lo jovent, entre ells la colla d’en Quimet, en ballaven més que no en tocaven. Acabat lo ball, les xicots van decidir d’anar avançant camí i arribar-se al Sant. Van menjar i beure a plaer. L’endemà quan la gent de l’aplec van arribar a l’ermita es van trobar el saqueig i van avisar la guàrdia civil del «puesto» d’Alins que parlant amb tothom es van donar compte que entre els feligresos hi faltava una colla de goiats que encara dormiven la mona. Les civils les van anar a buscar i les van baixar a Alins per fer-los xarrar i donar-los un escarment. El «sargento» les va fer posar en fila, un al costat de l’altre i els preguntà:
- A ver, quién ha sido ?? de quién ha sido la brillante idea de entromparse con el Santo ??
- Hombre mi sargento, por qué se enfadan todos ??
- Cómo que por qué se enfadan todos ?? Pero usted no se da cuenta de lo que han hecho ?? la gente del pueblo quería celebrar su festividad y ustedes, calamidades, no se lo han permitido.
I l’Eloi, més viu que una perdiu i posant-se en to seriós respongué:
- A ver mi sargento, de todos es sabido que al cura, al padre José, no le gustan las fiestas paganas, siempre habla en sus sermones de las malas tentaciones que se viven en estas fiestas y la poca gracia que le hacen los festejos con el santo. Nosotros para hacer el bien y ayudar al padre José, sólo hemos impedido un pecado. - i es quedà tan ample !!
- Váyanse antes de que me arrepienta y que no se repita !! estamos !!
- Si mi sargento – van cridar tots alhora i van sortir, cames ajudeu-me, del «puesto». Van puiar, a peu, carretera amont fins arribar a Tor on havín fet una recol·lecta entre totes les cases i ja estaven fent lo ball. Com si no hagués passat re, s’hi van afegir i encara van ballar a ritme de «passodoble», ranxeres i valsos.
A l’altra banda de riu, on s’apleguen la majoria de les cases del poble, passat lo riu i la carretera sense asfaltar que puie des del poble d’Alins, quasi devant mateix de Cal Tamborí, hi ha Cal Carreter. No é cap una casa tan gran com la dels veïns del devant però té la façana principal arrebossada i hi ha una cosa que al Quimet li fa una gràcia especial, la Maria, la pubilla del Carreter, una xicota aixorubida, graciosa, simpàtica, animada, balladora, amb una melena morena lligada amb dos trenes quan va al tros a aviar les vaques i que duu al vent quan va a ballar, cosa que, amb els seus ulls verds, li donen aquella gràcia especial que fa perdre la son al Quimet.
Doncs la Maria, des de fa un temps que passee de bracet amb l’Eloi, l’amic del de la casa gran del poble i la gent ja comencen a xerrar de festei i això encara fa que lo Quimet s’alteri més. Lo pobre xicot, tan decidit com é, quan se la troba es queda mut, ben bé afatat i no li surt ni el «bon dia» i d’un atre costat quan veu que l’Eloi li diu coses, que ballen, que riuen, ... li venen tots les mals, a fe que li està agafant una envea que si pugués lo deixarí colgat de merda en aquell femer de Farrera per sempre !!
A finals de juny, lo dia 29, é Sant Pere i a Tor fan la Festa Maior. La nit abans, per la berbena, la canalla del poble arroplegue les trastes vells que ja no fan servir a les cases i en fan un monté devant mateix de l’iglèsia. Durant la nit s’encén mentre es canta una cançó que cada any é diferent, l’estrofa inicial si que es conserva cada any:
«Esta nit farem les falles
de Sant Pere i Sant Joan;
esta nit farem les falles
que per tot lo món se fan.
Esta nit farem les falles
de Sant Pere i Sant Joan,
lo Sant Pere ere un bon home
i Sant Joan ere un bon Jan»
la resta d’estrofes explicaven, en vers, lo que passave al poble durant l’any, en to de burla i picaresca. Les homes feven una estrofa i les dones contestaven.
Quan les flames començaven a deixar pas a les brases, les més atrebits les saltaven i les més valents es descalçaven i passaven amb les peus descurts per damunt. Força vegades, les mestresses acabaven sucant de greix de serp o greix de gallina les plantes dels peus dels galifardeus que preteniven ser més valents que els atres i que anaven uns dies ben coixos.
Aguell any que lo Quimet es va encatarinar de la Maria, s’atansava la festa de Sant Pere i es morive de ganes de demanar-li que fos la seua balladora. La una hora perquè això, l’atra hora perquè allò i sempre tinive una excusa pra no dir-li re però s’estava atansant lo dia ...
Mentrestant la xicota i l’Eloi continuaven les seus passeis per aguestos andurrials i com que lo dia cada vegada es feve més llarg, els passeis tamé eren més llargs i lo pobre Quimet es corsecave tot sol imaginant ves a saber què.
La Maria tinive dos germanes més xiques però re, no eren cap com ella. Al ser la pubilla, les seus pares esperaven fer un bon casori amb algun cabaler de casa bona que se’n vulgués anar a Cal Carreter a menar la hisenda que hi haví que, encara que més magra que la dels Tamborins no estava malament i lo dot feve goi.
L’Eloi complive les requisits, era el tercer de cinc germans, tres xicots i dos xicotes, ere valent i fort, divertit, rialler i somiador però ballant semblave que xafés raïms i, ni de lluny ere tan ben plantat com l’hereu de casa bona.
L’Eloi sempre dive que quan pugués marxarí de Tor, volive espavila’s pel seu compte i deixar de menester la família però aquella primavera van començar les passeis amb la Maria i semblave que començave a planteja’s lo menar la casa dels Carreters, no serí mai amo pro no li faltarí mai de res i amb la Maria, la xicota més guapa del poble, podrín esquerar una canalla ben cepada.
Mentre la un pensave això, l’atre no deixave de barrinar com fer canviar les desitjos de la Maria i encara no savive com li haví de demanar perquè fos la seua balladora.
© Núria Comes i Pon. Tots els drets reservats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada