Tor Mountain Virtual Experience: Arrenca el Projecte



 
Els copropietaris de la muntanya de la discòrdia, per fi, es van poder posar d'acord. Qui ho havia de dir! Si els vells caps de casa aixequessin el cap, no se'n sabrien avenir! I no ho van fer pas per a qualsevol cosa, no. Sense ni saber-ho, eren a punt d'engegar un dels projectes més importants i significatius des que el 1.896 comencés a escriure's la història moderna de Tor i la seva disputada finca.
S'havia aprovat per majoria, l'execució d'un projecte per a l'explotació de la muntanya de Tor i el seu poble. Però no es tractava d'un projecte qualsevol. Segons la impulsora i creadora de l'empresa, havia de ser un projecte sense rival al món, o com a mínim al vell continent; un parc temàtic de realitat virtual on es projectarien els ja famosos esdeveniments que tingueren lloc a aquesta controvertida i polèmica contrada del Pirineu lleidatà.
Potser ens podríem atrevir a dir que no tots els amos estaven prou convençuts amb aquell projecte, però ves, que havien de fer si era allò o perdre la muntanya per manca de pagament, com ja havia passat en altres ocasions, tot i que cada vegada en treien menys i menys beneficis, de la finca, ens al contrari, tot plegat per a mantenir més de dues-mil hectàrees de terreny que gràcies a l'administració, finalment, s'havia acabat convertint en un negoci del tot fallit.
 
 
 
Era el moment de cercar els inversors per a la nova empresa de Tor i el seu projecte museísticament tecnològic, cultural per suposat, doncs bàsicament el que veurien i viurien els assistents seria la història, potser tràgica innegablement, però finalment història, de la muntanya més polèmica dels Pirineus i els seus protagonistes, forjadors necessaris d'aquella dramàtica trama que enfrontà famílies senceres durant dècades, tot i que aquells lamentables fets havien alimentat les pàgines de nombrosos llibres escrits en variades llengües, hores i hores d'emissió a televisions de tot el món, i a plataformes d' 'streaming' d'arreu. La història, feia temps que s'havia internacionalitzat, aconseguint així enganxar-hi molts aficionats incondicionals; clients potencials per al negoci que la creadora, la Teresa de Casa Molné, hi havia apostat la vida, dedicant-hi mesos i mesos de treball, al costat del seu inestimable col·laborador i parella sentimental, en Bernat Castellarnau.
La part financera del projecte que és per la que toca començar els fonaments d'aquesta casa, va a càrrec del jove Bernat, que amb prou previsió i planificació ja té clar a quina entitat bancària proposarà l'empresa i el seu finançament.
Andorra, aquest petit país dels Pirineus, ben popular per les seves empreses bancàries, encara que també força polèmic per haver estat un paradís fiscal, ha estat capaç d'emblanquinar el seu nom i tornar a fer rentable la seva banca, després de litigis i pressions diplomàtiques d'alguns països, quan el banc més poderós de tots en va absorbir la resta, creant així una potent empresa financera amb renom internacional.
 
 
Bernat Castellarnau és economista de professió; una de les carreres universitàries que va estudiar només per satisfer el pare, que s'ha dedicat a la banca i a l'economia durant tota la vida, doncs l'avi de Bernat ja va ocupar un càrrec directiu a un dels bancs més importants del país dels Pirineus. Els Castellarnau, doncs, han estat des de fa generacions, una família de banquers i agents immobiliaris, entre d'altres negocis relacionats, tot i que el petit de la saga no va voler dedicar-s'hi, al negoci familiar, i es va estimar més fer carrera en altres sectors, doncs sempre ha estat una persona més independent i lliure, amb altres aspiracions professionals i personals, a més a més, podríem afegir, que també un xic "hippie".
Malgrat que va declinar la seva participació al negoci familiar, sempre ha tingut bona relació amb la família, que mai li han retret el fet de no voler heretar la professió de la casa. Això si, de la mateixa manera que va renunciar al negoci familiar, tampoc n'ha acceptat mai cap tracte de favor econòmic ni de cap altra mena, ens al contrari, sempre s'ha guanyat les garrofes per si mateix i mai ha tolerat que la família es fes càrrec d'ell, econòmicament parlant, des que té edat per treballar, i fins i tot abans.
Per la seva nacionalitat i la seva facilitat per accedir a una entitat de crèdit, des que la Teresa li va encarregar la part financera del projecte, Bernat mai va dubtar que podia comptar amb els banquers de la família, doncs de ben segur, va pensar, segurament que hi estaran interessats en invertir-hi.
La família Castellarnau ja n'estava assabentada del projecte de la muntanya de Tor, sense que Bernat els hagués hagut de posar al corrent de la situació, doncs la notícia va córrer com la pólvora. L'avi Castellarnau, Enric, de seguida va intuir que aquell negoci podria ser una mina d'or i que per tant, hi hauria molts inversors voltors, interessats a clavar queixalada a aquella sucosa empresa, però també n'era conscient que el seu net predilecte en sabria fer front i conduir la part financera del negoci cap a bon port. A banda d'això, tenia prou clar que trucaria a la porta de casa per oferir el negoci i demanar-ne el finançament, a més de l'assessorament financer desinteressat dels seus.
Efectivament, així fou. El menor de la nissaga Castellarnau es cità amb el cap financer i director d'operacions del BGCA; Banc Grup Castellarnau d'Andorra, que casualment resultà ser el seu progenitor, en Roger Castellarnau i Reig.
 
 

 
Després de parlar sobre els temes familiars i personals, Roger Castellarnau es dirigí en to ferm al seu hereu:
 
–I doncs, senyor, quin és el motiu de la vostra visita a les dependències de BGCA? Per què no crec pas que hagis passat per aquí per saludar el teu pare i xerrar de la família, oi que no?

–Pare, vull dir, senyor director, vostè ja sap perquè sóc aquí, no em crec pas que no en tingueu coneixement, tenint en compte que la notícia ha creuat el món!

–I tant que ho sé! Però vull que siguis tu qui m'ho digui, que m'ho expliquis com si no en sabés res de res, entesos? –Respon el director amb to autoritari–
 
–Tu sempre tan formal i seriós. Qui podria arribar a pensar que et dediques a la banca, eh! Hahaha!

–Escolta noi! Ara no som a casa, d'acord! Som en un banc i t'estàs dirigint al director d'operacions, o sigui que fes el favor, eh! –Li etziba, esbroncant-lo–
 
–D'acord, d'acord, ho sento, em sap greu. –Mira d'arreglar la situació en Bernat– Doncs com vulguis, et posaré al corrent del motiu de la meva visita.
 
Després de les formalitats i els detalls exposats sobre el projecte dels copropietaris que representa el jove Bernat, Roger Castellarnau, mirant-se a la pantalla de l'ordinador les xifres que va calcular el seu fill, manté el silenci durant uns incòmodes minuts, i reprèn la conversa amb el seu possible client:

–Sembla un projecte prou interessant. Tot i que no em vens a demanar quatre rals. L'estudi de mercat l'has elaborat detingudament? Això, ja ho saps prou, que és la base de tot, encara que també saps que per protocol intern de l'empresa, aquest projecte haurà de passar pel departament de riscos de l'entitat, abans de fer res més.

–Si senyor, En sóc coneixedor de la política de l'empresa. També en sóc conscient que no vinc a demanar xavalla, però saps tan bé com jo que aquest és un molt bon negoci, i no crec que, malgrat la teva cara de pòquer, el deixis perdre. Et conec massa bé, tu em vas ensenyar tot el que se del negoci. –Diu el noi, mentre es mira la cara d'estupefacció del seu pare–
 
–Vaja! Te les saps totes, nano! Em penso que et vaig ensenyar massa coses, però cal dir que em fas sentir prou orgullós de tu. Veig que no et deixaràs pas manipular mai per cap banquer, per dur que sigui! Hahaha! –Riu el director, satisfet de l'actitud del seu deixeble– Passaré avui mateix el projecte al cap del departament de riscos de l'entitat, i li faré veure que es tracta d'un projecte per avaluar urgentment, que el passi al davant del que tingui ara mateix entre mans. I no t'ho prenguis com cap favor personal, aquí no hi tindràs cap tracte especial perquè siguis el meu fill, entesos? –Subratlla Roger Castellarnau, amb to autoritari–

–Si, és clar, i tant, no m'esperava pas una altra cosa, senyor director. –Respon Bernat, amb un somriure discret que en delata la complicitat familiar–
 



Al cap d'uns dies, i després de trobar-se amb els socis del projecte per mantenir-los informats de les seves passes pel finançament del mateix, Bernat és citat pel director del departament de riscos del BGCA, Àngel Castañer.
El cognom del director li és estranyament familiar, tot i que no en para massa atenció, doncs ja té prou coses fent-li bullir el cap. A més, el pare tampoc li ha dit absolutament res d'aquest personatge.

–Bon dia, sóc en Bernat Castellarnau, estic citat amb el senyor Castañer, el cap del departament de riscos de la vostra entitat. –Es dirigeix el noi a la recepció del banc, on l'adrecen a la cinquena planta de l'edifici, al despatx número set, ben a prop del despatx del director d'operacions, el seu pare–

Altra vegada ha tingut aquesta estranya sensació, mentre pronunciava el cognom del director del departament de riscos. –On ho dec haver llegit? –Es pregunta el noi mentre puja amb l'ascensor cap a la cinquena planta de l'edifici del BGCA, sense treure'n l'aigua clara.
La porta del despatx és tancada. A la mateixa hi ha un rètol amb el nom i el càrrec. Àngel Castañer - Director de Riscos Financers. Hi truca tímidament, amb por de destorbar. Una veu potent li demana des de l'interior:
 
–Passi, passi, si us plau, és obert. –El noi obre la porta a poc a poc, hi entra, la torna a tancar amb la mateixa energia, i es gira cap a Castañer–
 
–Bon dia, senyor Castellarnau, com està vostè? –El saluda el director mentre s'aixeca de la seva butaca allargant-li la mà–
 
Àngel Castañer és un home jove, d'uns trenta anys, potser massa jove i tot pel càrrec que ostenta, alt i prim, els cabells foscos, amb els ulls marrons, porta un serell llarg pentinat a un costat que torna a fer notar a Bernat aquell estrany sentiment de familiaritat. És elegant, amb un to de veu ferm però alhora tranquil. Té una mirada intensa i penetrant, sense fer-se intimidadora. La manera de bracejar i el posat tan característic, fa que en Bernat, de manera automàtica, el relacioni amb un personatge que apareix a un dels reportatges sobre Tor, que forma part de la col·lecció de la Teresa, també el té publicat al bloc que escriu sobre Tor i la muntanya. –No pot ser –Pensa– 

–Bon, bon dia, senyor Castañer. Vostè és potser família de Rubén Castañer Ejarque, o vaig errat? –Bernat llença l'interrogant sense raonar-ho massa, impulsivament, però nerviós–

–Si senyor, com ho ha sabut? Rubén Castañer Ejarque, en pau descansi, era el meu avi. Va morir fa deu anys, sense haver pogut veure el seu somni materialitzat. Però així són les coses. –Sentencia Àngel Castañer, amb posat seriós i la mirada baixa– Suposo que el deu haver vist en algunes imatges de vídeo o en algun lloc a internet. La meva mare diu que m'hi assemblo força, més que el meu pare, fins i tot. Però senyor Castellarnau, jo també tinc una pregunta per a vostè, aprofitant el torn, si em permet. Vostè realment creu en les casualitats? Perquè jo, no hi crec pas.

Bernat se'l queda mirant fixament, emmudit i sorprès per la magnitud de la pregunta formulada pel net de Castañer, que per un moment, sembla que s'hagi encarnat en el seu avi.
Després d'uns segons de silenci, Bernat no reacciona. No pot evitar pensar en la Teresa i tot el que li havia explicat en relació al projecte de les pistes d'esquí de Sansa; els enfrontaments que es van produir arran de les disputes generades pels interessos immobiliaris a la muntanya de Tor, les víctimes mortals que es van succeir fruit d'aquells enfrontaments, i el crim de Sansa que va restar impune perquè mai es van trobar els assassins.
El cap li fa voltes; s'ha marejat. Mira d'incorporar-se a la cadira però ha perdut l'equilibri. Àngel Castañer el subjecta des del darrera perquè no caigui. Aboca un raig d'aigua d'una de les ampolles del moble bar sobre un drap de cuina i l'aplica amb compte al front del noi.

–Ja estàs millor? No te'm desmaïs ara tu! Fes un glop d'aigua freda que t'anirà bé per espavilar-te.

En Bernat, ja recuperat, s'avergonyeix de l'escena, i es disculpa amb el director del departament de riscos.

–Ostres! No entenc què m'ha passat, dispensi'm, suposo que he patit una baixada de sucre o alguna cosa així. De veritat que això no em passa, normalment.  Hauré d'anar a cal metge, que em faci un anàlisi. Potser ha estat perquè no he pres res i vinc en dejú. –S'excusa el noi, sota la mirada incrèdula de Castañer–

–Vinga va! No t'amoïnis, que no ha estat res, això ens passa a tots! I no em diguis de vostè que només dec tenir uns pocs anys més que tu! Ara mateix demano que et duguin alguna cosa per menjar, i mentrestant anem xerrant del tema, si no és que t'estimes més ajornar-ho per un altre dia, és clar. –El tranquil·litza el director, amb un to condescendentment paternalista– Em fa l'efecte que t'has impressionat. T'has quedat blanc com la paret quan t'he demanat si creies en les casualitats. De debò ha sonat tan dur? No era la meva intenció atabalar-te, ni per un moment m'ha passat pel cap. El projecte que ens portes és força interessant. De fet t'haig de confessar que fins i tot m'interessa a nivell personal. Heu tingut una bona pensada, i els números no estan gens malament. El director d'operacions, o sigui, el teu pare, em va avisar que em tenia a punt un bon caramelet, que m'ho mirés amb bons ulls, i diria que no va pas errat. Només em calen unes estimacions més però n'estic convençut que us donaré el vist-i-plau a l'operació. Abans, però, m'agradaria parlar amb els responsables del projecte, o sigui, els copropietaris de la muntanya, però no pateixis, que no farem pas cap vessament de sang, home! Hahaha! –Castañer riu desbocadament mentre Bernat se'l mira, encara amb el cap enterbolit i un pèl desorientat–
 

 –Quan li expliqui a la Teresa, no s'ho creurà pas, això és surrealista. –Pensa Bernat, amb ganes de tornar al poble per explicar-ho tot fil per randa a la seva parella–

–Bé, tornant al tema que ens interessa, Bernat, perquè et puc dir Bernat, oi que si?
 
–Si, si, és clar, només caldria –Respon el jove economista, cohibit–
 
–Bé, molt bé, d'acord. Mira, jo et proposo una cosa: Com que aquest projecte fa molt bona cara i a l'empresa, de ben segur que l'interessarà força, i jo no tinc dubte d'aprovar-lo per la meva banda, podríem convocar els copropietaris a una reunió allà a Tor, perquè m'agradaria parlar abans amb tots ells. Tu com a representant i tresorer del projecte, m'imagino que ja sabràs per on vaig, oi que si? –Demana Àngel Castañer amb veu dominant–

–Ja em penso el que pretens, no cal donar més explicacions, i de fet penso que si tan interessat ets en aquest projecte és perquè el trobes rentable, i en serà molt, de rentable, però això no cal pas que t'ho digui, ja ho saps prou –Diu el noi, en un to intel·lectual– Així doncs ja hi pots comptar. Convocarem tots els copropietaris de la muntanya de Tor en una assemblea extraordinària de la junta, perquè ens puguis fer la oferta que tens al cap.

–Ostres! Ningú podria negar que ets fill d'un banquer, tu! Si no fos perquè conec el teu pare, ja t'hagués ofert feina al meu departament. Hahaha! –Riu en Castañer, fent-se el graciós– Molt bé, doncs, esperaré la vostra trucada. Seria convenient que no tardeu massa a convocar la junta, doncs aquestes coses s'han de fer quan encara són calentes, perquè una vegada fredes, ningú les vol! –Sentencia el director de riscos, amb veu supèrbia–
 


 
Fi de la 1a Part
 
 


 

© Bloc MMT

 

 

  

-Inici Bloc-

1 comentari:

  1. Impacient per saber que tramen exactament aquest dos... perquè la meva imaginació, coneixent el tema, es posa a 100!!

    ResponElimina

Encetem Nou Relat: Un Antic Petit País al Bell Mig del Paradís (1a Part)

Publiquem la primera part d'un nou relat de ficció protagonitzat per Sansa, on coneixerem els orígens del Principat de Tor, o 'Princ...