Àngel Castañer, director del departament de riscos del Banc Grup Castellarnau d'Andorra, o per les seves sigles BGCA, i nét del mateix Rubén Castañer Ejarque, se n'ha sortit amb la seva; a més a més de participar com a inversor al rentable projecte de la pubilla de Casa Molné per a salvar la muntanya de Tor, ha aconseguit que els propietaris de la finca acceptin les seves condicions prèvies. Això vol dir que ara és l'arrendatari de tota la muntanya, tal i com ho va ser el seu avi un dia, però a diferència de Rubén Castañer, que finalment no va poder tirar endavant el projecte de les pistes d'esquí que tants mals de cap li va dur. En canvi, el seu net, no pretén pas fer-hi res de tot això. No li permetrien posar-hi ni un maó, però és que tampoc li cal en absolut. Les seves pretensions sobre la muntanya en són unes altres, tot i que ningú sap exactament perquè dimonis vol llogar la muntanya de Tor, i encara menys què hi vol fer allà, si és un parc natural i l'administració no hi permet fer gairebé res de res. Aquest és un tema que té encuriosits els amos de la propietat, sobretot la parella de Casa Molné, però la majoria no s'hi amoïnen massa, doncs han signat un contracte força restrictiu davant de notari que Castañer ha acceptat sense posar-hi cap pega. Els diners que Castañer ha avançat per l'arrendament de la finca de la muntanya de Tor han segellat els llavis de la majoria dels propietaris. Els ha avançat un any sencer de l'arrendament; diners que els serviran per posar-se al dia dels deutes que s'han anat generant amb la propietat. Aquest fet els té a tots tranquils i satisfets, no fan preguntes ni els interessa si Castañer voldrà la muntanya per anar a fer-hi bolets o a esquiar-hi fora de pistes quan la neu pols ho cobreixi tot. Tan els és. No s'hi fiquen, excepte els més curiosos i els únics que viuen al poble tot l'any: La Teresa Molné i en Bernat Castellarnau, que no poden evitar la seva irremeiable curiositat.
El projecte de la realitat virtual a la muntanya de Tor, o el 'Tor Mountain Virtual Experience', com l'han batejat els seus creadors, gairebé ja és una realitat. Els promotors han aconseguit el préstec per començar l'empresa i ho estan posant tot a punt per rebre els primers visitants. L'empresa encarregada de produir les imatges que es projectaran a les ulleres de realitat virtual, ja ho té tot enllestit i només els resta el vist i plau dels seus clients; els directors del projecte que transformarà muntanya i poble de Tor en un espectacle històric explicat des de la realitat augmentada.
Som al mes de maig a la muntanya de les mil meravelles, tal i com la defineix la Teresa de Casa Molné. L'espetec de les darreres capes de neu fonent-se a la vora del riu se sent des de prou lluny. Els primers rajos de sol del dia tot just traspassen els cims de les muntanyes més altes que tapen el poble, i comencen a trucar a les portes i les finestres de Tor. L'arribada de la primavera es manifesta d'una manera aclaparadora. Els ocells migratoris ho celebren tot anant amunt i avall, plegant branquillons i herbes seques, afanyant-se per aconseguir la millor ubicació per fer-hi el niu que els permetrà posar-hi els ous, com cada any. Aquesta harmonia natural es veu interrompuda per un potent brunzit que ve del cel. Unes andròmines voladores de la mida d'un gibrell de la bugada, amb alguna mena d'aparell a la panxa, es mouen pel cel de Tor, veloces però no massa altes. La parella de Casa Molné, que dormien, es desperten exaltats.
–Però què diantre és això! –Exclama Teresa, espantada–
–Ostres! Sembla una avioneta o algun trasto volador! No ho sé, però m'ha ben espantat! –Respon Bernat, encara amb un ull tancat–
Els únics habitants de Tor s'afanyen per sortir de casa, i mirar si poden identificar què és el que els ha interromput els somnis d'aquella manera tan sobtada.
–Són drons! –Crida la noia, sorpresa–
–Drons? Com pot ser? Què hi fan aqui? Si són molt grans! –Diu Bernat, encara mig adormit–
La pubilla de Casa Molné torna a dins la casa per agafar els binocles. –Si! Són drons no tripulats! I duen alguna cosa a sota! Sembla una mena d'escànner! Però qui diantre els controla!?
Bernat, desorientat, no sap què dir. Li fa l'efecte que continua immers al somni que tenia i es pessiga una galta. En aquell precís instant, el soroll d'un potent motor de 'jeep' copsa l'atenció de la parella. Enfilant el camí pel mig del poble, arriba a l'alçada de Casa Molné i s'hi atura. En surt un home vestit de camuflatge, com si fos un caçador, tot enclenxinat, amb una gorra també de camuflatge i unes ulleres de sol antigues, d'aquelles d'aviador. La parella se'l miren, perplexos, sense saber què dir. L'home es treu les ulleres i els saluda: –Bon dia parella! Que us hem despertat, potser? Ho sento, no recordava que vosaltres hi sou tot l'any aquí a Tor! –Exclama, cridaner, traient importància al tema–
–Àngel? Àngel Castañer? Però, què hi fas aquí amb aquests drons? –Li demana la Teresa, mig molesta–
–Vostè perdoni, senyoreta Molné, no era pas la meva intenció interrompre el seu son. –Es disculpa amb veu irònica– Només ens estem esbargint una mica amb unes noves joguines, res més. Però de totes maneres aquesta muntanya la tinc llogada, oi que si? Em penso que això em dona dret a fer-hi volar aparells d'aquests per a calcular-ne exactament la superfície, oi que si, senyoreta? –Hi torna amb la veu irònica–
–Suposo que si, però no cal despertar pas tot el poble! No se si sabeu que una de les meves aficions és el tir al plat, i la veritat és que hi tinc força traça. Potser si haguéssiu tardat uns minuts més a aparèixer us hauríeu quedat sense joguines! –Diu la noia, amb un accentuat to sarcàstic, mentre Bernat es mira la seva parella, ben sorprès–
–Vaja, vaja... tenim una tiradora, aquí! No pateixis, maca, que no tornarà a passar. Ja m'he disculpat amb vosaltres i la meva paraula l'acompleixo sempre, no cal recórrer pas a la violència, es pot solucionar tot de manera pacífica. –Diu Castañer, amb un to de veu més relaxat–
El principal inversor del projecte que salvarà la muntanya de Tor, puja al 'jeep' i fa indicacions amb la mà al xofer perquè reprengui la marxa, mentre els drons surten del seu estat d' "Stand by" i segueixen el vehicle des de l'aire. La parella de Casa Molné es miren amb resignació com s'allunyen drons i 'jeep'.
–Ostres! No n'has fet un gra massa? Vols dir que calia dir-li això del tir al plat? –Demana Bernat, amb veu tremolosa–
–Mira, potser m'he precipitat, però és que ja saps que no m'agrada gens que em despertin d'aquesta manera! I encara menys que em parlin amb aquesta supèrbia! Potser que ens hagi pagat per arrendar la muntanya i sigui el principal inversor del projecte, però per això no ens pot tractar com li sembli! Per aquí si que no hi passo Bernat, ho sento. El nostre descans i la nostra tranquil·litat els ha de respectar, perquè sinó no anirem pas bé, així! –Exclama la noia, empipada–
–Sí, tens raó, Teresa, però crec que potser no n'hi havia per sortir amb que li abatries els drons! N'has fet un gra massa amb això, Teresa! Sisplau! –Respon el noi, gairebé ofès– Hauríem de tenir-hi una bona relació, amb en Castañer. Recorda que és el nostre soci.
La Teresa abaixa el cap, penedida de la seva actitud, mentre se'n torna cap a casa, per mirar de dormir una estona més, si els drons li ho permeten. La seva parella la segueix.
Al cap d'unes hores, mentre esmorzen, no poden defugir parlar sobre el tema.
–Perquè dimonis deu haver portat aquests drons aquí a la nostra muntanya, en Castañer? No em crec que hagi estat per afició. I encara menys amb aquests aparells que duien instal·lats a la panxa. Està tramant alguna cosa i l'esbrinaré. Potser que a la resta de propietaris tot els vagi bé amb aquest paio, però a mi no m'ensarronarà pas! –Exclama la noia, exaltada–
–Hi estic d'acord amb això d'esbrinar quina en porta de cap en Castañer, em sembla bé, però amb calma, sisplau, Teresa. No hem de crear una situació de tensió amb el negoci que duem a les mans ara mateix. Hem de ser discrets. –Li demana Bernat, condescendent–
La pubilla de Molné fa que si amb el cap, mentre clava una queixalada a la torrada de pa amb melmelada.
És l'hora d'esbrinar quina en porta de cap Àngel Castañer. Abans de res, la Teresa i en Bernat fan una recerca exhaustiva a la xarxa per mirar de saber què són aquestes andròmines que duien els drons de Castañer i per a què serveixen. Els dubtes que tenen sobre la justificació que els ha donat, cada vegada es fan més grans. No es creuen pas que volgués mesurar la superfície de la finca, doncs aquesta dada ja fa molt de temps que se sap amb força exactitud, i pensen que els pretén prendre el número
Per fi troben quelcom semblant als aparells que han vist muntats a les andròmines voladores del banquer. Són uns escànners làser que "despullen" el terreny de vegetació per a obtenir-ne un model en tres dimensions del relleu terrestre per allà on passen, amb una precisió gairebé mil·limètrica. O sigui, que estaven fent una mena de radiografies tridimensionals a la muntanya, per dir-ho d'una manera més planera. S'adonen que aquests models ens concret són exclusivament per a ús militar. La sana curiositat dels joves es transforma en perplexitat i encara els sorgeixen més dubtes que quan han començat la investigació.
–Ostres tu! Aquest paio deu tenir contactes molt potents per aconseguir aquesta mena de tecnologia. Però què diantre deu estar buscant per aquí que li cal tanta precisió? És ben clar que ens ha entabanat com a dos ximplets. Quin paio! Em fa mala espina, Bernat. Aquest tema s'està tornant massa tèrbol. Tinc por. –Diu la Teresa–
–Jo tampoc entenc res de res, i també he de dir que massa tranquil no n'estic. Si està fent servir tecnologia punta per escanejar la muntanya amb tanta precisió, alguna cosa grossa deu estar cercant, i no m'estic referint a grossa de mida. És ben clar que no ens ho ha dit tot, o més aviat no ens ha explicat res de res de les seves pretensions amb la muntanya. –Respon el noi, amoïnat i dubitatiu–
–Bé, hem d'actuar amb molt de compte i molta prudència. No podem permetre que sàpiga que l'estem investigant. –Diu la noia, amb veu d'intel·lectual–
–Ostres! Doncs qualsevol ho diria que estem actuant amb discreció! Ja l'has amenaçat amb abatre-li aquells trastos voladors, que deuen costar una morterada renoi! Només ens faltaria això, que li facis malbé uns equips que ves a saber quan costen i que ens ho faci pagar! Aleshores si que ens podem amagar a sota d'una pedra, noia! Haha! –Exclama Bernat, eixelebrat pels nervis del descobriment–
–Però quantes vegades més m'ho penses recordar, això? Amb una vegada ja n'hi ha hagut prou, no cal que m'ho repassis per la cara tota l'estona! Ha estat una relliscada, però és que ja saps com em poso quan em desperten així. –Respon la noia, ofesa–
–D'acord, tens raó, ho sento, n'estic fent un gra massa. Suposo que els nervis em controlen a mi i no a l'inrevés. –Es disculpa el noi, amb veu condescendent– Hem d'estar atents als moviments del Castañer, però sense aixecar sospites. Amb molta discreció i prudència, Teresa, això és força més delicat del que semblava al principi. –Sentencia, amoïnat–
Al cap d'uns dies de l'accidentada trobada amb Castañer, la parella de Casa Molné, es dirigeixen a la capital de la comarca amb un dels seus totterrenys, quan es creuen altra vegada amb el banquer, que va direcció a Tor amb el seu 'jeep'.
–Ostres! què fem!? Girem cua? O potser s'ho ensumarà? T'has fixat que el cotxe el duia ple de gent? –Dispara Bernat, espantat–
–Merda! Si ara fem mitja volta es veurà massa que l'estem vigilant! Agafa per la drecera, conec un camí. –Diu la noia–
Els joves ajornen les seves gestions a la capital de comarca i es disposen a mirar d'esbrinar quina en porta de cap Castañer aquesta vegada. Condueixen el totterreny per una drecera que els condueix a la muntanya de Tor. Només arribar-hi, senten una mena de xiulets i unes veus que provenen de l'altre costat de la carena on es troben. S'hi acosten de puntetes, sense fer fressa. Quan són a pocs metres de Castañer i els seus acompanyants, comprenen d'on venien aquells xiulets. Fan anar uns detectors de metalls escombrant el sòl, a dreta i esquerra, a ran de terra, que emeten uns xiulets intermitents.
–Ep! Aquí hi ha alguna cosa! –Diu un dels companys del banquer, alçant la veu, mentre la màquina es torna boja emetent un to de xiulet més greu–
–Les pales! Obrim aquí! –Crida Castañer–
Teresa i Bernat són amagats al darrera d'uns matolls que tot just els cobreixen ajupits. Si s'aixequen els descobriran. Si algun integrant del grup del banquer es dirigeix cap allà, també. Opten per quedar-s'hi fins que s'allunyin, comptant que ho facin en direcció contrària.
Els homes de Castañer fan anar les pales amb pressa, llençant terra i pedres cap a tot arreu. En una revolada, unes pedres surten disparades cap on són els joves, que no poden evitar quiexar-se.
–Aiii! –Exclama inevitablement la jove pubilla de Casa Molné, mentre un roc impacta justament sobre el seu cap–
–Eiii! Allà hi ha algú! Sortiu! Qui sou!? –Crida el banquer, sorprès–
–Fes-me un petó, corre! –Diu Teresa a la seva parella, mentre l'abraça–
–Vaja, vaja! Una altra vegada vosaltres!? Si no fos per què aquesta muntanya té dues mil tres-centes hectàrees diria que ens heu estat vigilant! –Crida Castañer, mentre s'acosta cap als nois, descobrint-los l'amagatall–
–Deixa'm parlar a mi, Teresa, no diguis res sisplau. –Li demana el noi, xiuxiuejant, amb l'ai al cor–
–Ehh... vaja, Àngel, em penso que ens has enganxat! hehe! –Diu el noi, amb veu de sorpresa–
–Com? Aquí heu vingut per això? Ostres, sou més estranys que no em pensava, vosaltres dos. –Exclama el banquer, sorprès–
–Si ves, cadascú té les seves fantasies! Hahaha! –Riu la noia, mentre es posa a lloc el jersei–
–Si, ves, ara ja saps un dels nostres secrets de parella, hehe! Però tu, que hi estàs fent aquí? Una mica de recerca de tresors? –Li demana Bernat, condescendent–
–Mira noi, altra vegada t'hauria de demanar que et fiquis als teus assumptes, com l'altre dia. A més a més, us haig de tornar a recordar que sou a una finca que ara mateix tinc arrendada? Potser sou ara vosaltres que m'hauríeu de demanar permís per ser aquí, no trobeu? Però per què veieu que no vull mals rotllos i m'agrada ser bon veí us diré que sóc afeccionat a la detecció metàl·lica, i he vingut amb els meus amics per passar l'estona i veure si trobem alguna andròmina antiga o potser alguna ferradura rovellada! Haha! –Riu Castañer, recolzant-se a la pala que fa no res ha servit per disparar rocs a la parella de Casa Molné–
–Ah, vaja, ves per on! Potser ens en podries ensenyar. Això de buscar tresors sembla distret. –Diu la noia, amb veu de comèdia–
–Potser un altre dia, per avui ja en tenim prou i ens esperen a Andorra, oi nois? –Diu el banquer, adreçant-se als seus companys– Vosaltres podeu continuar el que fèieu, no us voldríem pas interrompre. De totes maneres ja marxàvem, com us dic. –Diu amb un to sorneguer, mentre carrega el detector al 'jeep'–
Mentre Castañer i els seus companys s'allunyen, els joves no poden resistir més la tensió continguda i esbufeguen gairebé alhora.
–Això ja és massa, Bernat! L'altre dia amb els drons, i avui amb els detectors de metalls! És claríssim que estan cercant alguna cosa metàl·lica, lògicament, però no acabo d'entendre que volguessin tenir un plànol de la muntanya en tres dimensions, i sense vegetació. Això no ho acabo de comprendre. Alguna cosa se'ns escapa. –Diu la noia, amb la veu trencada per la barreja d'emoció i nerviosisme–
En Bernat, que sembla que tot just està processant la informació dels fets recents, cau en quelcom que abans no havia pensat.
–Ostres! Em sembla que ja ho tinc! Tu no m'havies explicat la llegenda de la mina de Sansa? Si, aquella que deia que Sansa guardava tan la muntanya i lluitava inesgotablement per ser-ne l'amo únic perquè sabia on hi havia una mina d'or! Ostres! Deu ser això que vol en Castañer! –Exclama el jove, emocionat–
–Va, deixa't de llegendes, Bernat. Toquem de peus a terra i mirem d'esbrinar què pretén aquest paio. N'estic segura que no pot ser res legal, però que busqui or per aquí és tan probable com que baixi un platet volador i se'ns endugui a tots dos. –Respon la noia, amb veu de befa–
–Ostres! i perquè no podria ser? Ves a saber si en Castañer té informació que nosaltres no sabem i el seu avi li va deixar en herència. Potser el vell Castañer sabia també que hi havia or a la muntanya i per això se'n va entossudir tant, com en Sansa! –Diu el noi, il·lusionat com un nen per les llegendes de tresors amagats–
–Bé, si que vaig llegir-hi en algun document antic que cap a finals del segle XVIII, mentre feien prospeccions per obrir mines de ferro es van trobar alguns indicis d'or a la muntanya de Tor i els seus voltants, però en molt poques quantitats. Els mitjans de l'època tampoc els permetien d'obtenir massa precisió a l'hora de fer-ne les prospeccions. Potser ara els seria més fàcil determinar si hi ha alguna veta prou rentable com per explotar-la, però ja sabem que això fa anys que és impossible per les lleis que protegeixen aquest paratge, i al segle XIX i XX tampoc es van fer prospeccions mineres, que se sàpiga. –Respon Teresa–
–Ho veus!? No podem pas descartar-ne aquesta hipòtesi, doncs. Hem de tenir la ment oberta si volem arribar al fons de tot plegat. Saps què? Com que ja hi vaig estar parlant jo amb en Castañer i sembla que li vaig caure bé, potser hi pugui tornar a parlar per mirar de traure-li alguna cosa.
Al dia següent, després de la segona topada amb Castañer, Bernat Castellarnau es dirigeix cap a Andorra amb la intenció de fer-hi unes gestions a les oficines del Govern del Principat. Tot just arribat a la capital, Andorra la Vella, el noi s'adona que algú en crida la seva atenció. –Vaja, quina casualitat! –Pensa–
És Àngel Castañer, que surt de les oficines centrals del BGCA.
–Mira qui ha vingut per aquí! Però si és el mateix senyoret Castellarnau! –Crida Castañer, amb veu sorneguera, deixant anar una rialleta impertinent–
–Vaja! Quina coincidència. No t'esperava pas per aquí. He vingut a fer unes gestions al Govern i... –Diu Bernat, amb veu tremolosa–
–Però segur que no has emorzat, oi que no? Va, segueix-me que et convido a esmorzar i parlarem una estona. Crec que us dec una explicació de tot plegat, però és que la teva noia els té molt ben posats eh! I qualsevol li porta la contrària! Parlarem nosaltres dos, que tu ets més diplomàtic i calmat i ens entendrem millor. –Li diu el director de riscos–
Entren a un local de la part alta de la capital del Principat. Una cafeteria de disseny on un simple cafè costa un ull de la cara. S'asseuen a una taula al fons del local. –Aquí podrem parlar amb més tranquil·litat i ningú es ficarà a la nostra conversa. –Diu Castañer, en veu baixa, mentre s'asseu a la cadira que mira de cara a l'entrada del local–
Automàticament, una noia pel-roja i alta, amb cara d'adormida els demana què prendran. S'ho anota tot a una tauleta electrònica i marxa cap al darrere la barra per preparar-los la comanda.
Bernat no es pot aguantar i enceta ell la conversa.
–Escolta'm, Àngel, les últimes vegades que ens hem trobat han estat ben estranyes, fins i tot es podria dir un pèl surrealistes. No vull que pensis que et vigilem, tampoc no és això, però és clar, potser t'hi hauries de posar a la nostra pell i segur que et preguntaries exactament el mateix que ens estem preguntant nosaltres: Però què diantre està fent aquest home a la muntanya? –Li deixa anar el noi, amb un sospir final–
–Ostres! Ets directe eh, tu! Ja m'agrada, ja, no m'agrada gens la gent que no diu el que pensa i t'amaga les coses. Molt bé, o sigui que vols saber quina en porto de cap a la vostra muntanyeta, oi que si nano? –Respon Castañer, amb la supèrbia altra vegada–
–Home, és que no és pas massa normal això de fer volar drons amb tecnologia punta per sobre la muntanya, i després tornar-hi amb els detectors de metalls professionals a escombrar-la de dalt a baix! Vaja, això no es veu pas cada dia, i encara menys a un lloc com aquell, oi? I tot sigui dit, doncs, la veritat ens tens encuriosits i amoïnats a parts iguals. –Diu el jove, amb veu retòrica–
–Tens raó, si senyor, tota la raó. I si la tens, te l'haig de donar! T'explicaré perquè us he llogat la muntanya en realitat, però em veig obligat a posar-te una condició, que entendràs tot seguit. M'has de jurar que ningú més en sabrà el que et diré, excepte la teva parella, és clar, comprenc que a ella li hagis d'explicar si no vols haver de fer les maletes, hahaha! Això si, com aquest secret se sàpiga, el contracte que tinc amb la propietat de la muntanya de Tor i el vostre projecte, es veurà rescindit automàticament. –Sentencia, amb cara de pocs amics–
–D'acord, d'acord, com vulguis. T'hi pots refiar, de nosaltres. –Respon el noi,
–Molt bé, doncs escolta'm atentament perquè no t'ho tornaré a repetir. –Diu el banquer, interromput per la cambrera que els serveix la comanda mentre se'ls mira amb cara d'haver vist un fantasma–
Mentre la cambrera s'allunya de la taula dels nostres protagonistes, Àngel Castañer reprèn la conversa.
–No ho se pas si ets coneixedor de la llegenda de Sansa, ni si saps qui era Sansa.
–Si, si que en tinc coneixement. La Teresa m'ha explicat aquesta llegenda i unes quantes més de la muntanya i el poble de Tor, i de fet la meva teoria és precisament aquesta; estàs cercant l'or de Sansa! –Diu el jove, emocionat–
–No parlis tan fort, home! Què vols!? que tot Andorra ho sàpiga!? Sigues una mica més discret, que no estem parlant de futbol, diantre! –Diu Castañer, enfurismat–
–Perdó, perdó! Dispensa'm! No tornarà a passar. –S'excusa Bernat–
–D'acord, no vas pas errat del tot. Si ja coneixes la llegenda de l'or de Casa Sansa, ja en saps mitja història. T'ho explicaré. Com totes les llegendes, aquesta també en té la seva part de fantasia i la seva part de veritat. –Diu el banquer, mentre Bernat se l'escolta mirant-se'l amb els ulls com a taronges– Tot va començar als anys quaranta, amb el pas continuat per la muntanya de jueus que fugien dels nazis. Els de Casa Sansa en van fer l'agost amb allò, els molt... –Es mossega la llengua per no acabar la frase– Total, això ja ho deus saber, però el tema és que havien amuntegat tant d'or i joies que ja no sabien a on ficar-ho. En tenien el terra de casa i de les bordes plens. Estaven acumulant un tresor immens. Ni ells mateixos sabien exactament què tenien i a on. Aleshores, Pepe, el vell Sansa que van pelar a casa seva de Tor, el més espavilat de tots, va veure la necessitat imperativa de trobar un amagatall més gran i més segur, lluny del poble i de la gent. Així doncs, escorcollant la muntanya, va trobar el que semblava una cova natural, allà al bell mig del no res. Però va resultar ser una antiga mina. Molt antiga, potser de l'edat mitjana o d'abans i tot. –Explica Castañer al jove Bernat, que no se'n pot avenir d'aquella història tan fantàstica, quan fa una pausa per fer un glop de cafè–
–Ostres! Aleshores van amagar tot el tresor de Casa Sansa a la cova i és el que estàs cercant tu ara, oi que sí!? –Demana Bernat, amb els ulls brillants de l'emoció–
–Espera't, espera't, que encara no he pas acabat la història, noi. –Diu Castañer, incorporant-se a la cadira–
–No és només això que dius, que també, però n'hi ha més. Al principi, Sansa no n'era conscient que aquell forat enmig del no res, que per no tenir no tenia ni un trist camí de comunicació amb la civilització, fos una mina. Es pensava que era una cova natural que s'havia mig ensorrat. Aleshores quan va començar les feines de desenrunament per ampliar-la, accidentalment, hi va trobar un martell de picapedrer i un pic de miner, allà ensorrats amb tota la runa. Va deduir aleshores que havia trobat una mina. Però una mina de què? Pel que semblava, aquella mina no era catalogada ni documentada, i ningú n'havia parlat mai. Millor! Va pensar. La sorpresa va venir quan en va descobrir que aquella mina no era només un forat de pocs metres,sinó que era formada per galeries de centenars de metres de llargada que havien quedat amagades per l'ensorrament de l'entrada.
Una vegada desenrunada l'entrada de la mina, i assegurat el sostre, es va dedicar a explorar-ne les galeries, on va localitzar unes lluentors quan hi acostava el lot que el van fer embogir de goig. No s'ho podia pas creure. Es pensava que somniava. Era una maleïda mina d'or abandonada! –Explica el banquer, sota l'atenció absoluta del jove Bernat– Aleshores, a banda de desar-hi els tresors de casa Sansa i altres relíquies que havien anat acumulant durant anys i panys, el vell Sansa es va dedicar a explotar la mina, on hi havia una veta immensa que li va donar or durant dècades.
–Però com pot ser que visqués com un pobre captaire, si tenia tantes riqueses, en Sansa? –L'interromp Bernat, encuriosit–
–Noi, sembla que no coneguis la gent de muntanya. A més a més, Sansa, tenia síndrome de Diògenes diagnosticat, com el deurien tenir la majoria dels seus avantpassats. Es veu que els encantava acumular tota mena de coses i fins i tot deixalles. Ves, coses de gent malalta. –Respon el banquer–
–Vaja! Ara si que ho entenc tot. Si fos així, tot tindria la seva explicació. –Exclama el noi– Però encara no entenc una cosa, si em permets la pregunta; tu com és que ho saps, tot això? És impossible que coneguessis Sansa, per tant, d'on se suposa que ho has tret? –Demana, encuriosit–
–Ja m'estranyava que no m'ho preguntessis, nano. És una bona pregunta, si senyor. D'acord, t'ho explicaré, però et torno a demanar discreció absoluta amb aquest tema. –Diu Castañer, amb veu aspre–
–És clar, és clar! –Repon Bernat, sense dubtar-ho–
–Pel que veig, ja en coneixes la història de la muntanya de Tor, però aquesta part només la sabia Sansa, el meu avi, el meu pare, i un servidor. El vell va travar força amistat amb el meu avi, Rubén Castañer, amb allò de les pistes d'equí que volien fer a Tor.
Abans que assassinessin Sansa, el meu avi s'hi va deixar molts diners, a Tor. Primer en inversions per començar el projecte. I després amb advocats i indemnitzacions per allò del morts del mil nou-cents vuitanta. Allà s'hi va arruïnar.
A Sansa li va saber greu, i un dia que havia fumat més herba del compte, va confiar-li aquest secret a l'avi, que el va tractar de boig. Al principi no se'l va creure; es pensava que li prenia el número o que era part de la seva afició de parlar més del compte i explicar fantasies i llegendes a tothom, per tenir algú que se l'escoltés, simplement. Però molts anys més tard, al meu avi li va venir allò a la memòria, i va voler compartir-ho amb el meu pare. Tampoc es va creure aquella llegenda. Va pensar que son pare ja desvariejava per l'edat. Suposo que el destí ha volgut que aquesta informació arribés a les meves mans. I no només la informació oral, no. També en tinc un plànol dibuixat a mà per Sansa que li va entregar al seu amic Rubén Castañer. Ell el va desar com a record, i amb els anys el va oblidar.
Noi, se'm fa tard, ho sento molt però m'esperen. Si vols ho podem continuar un altre dia, però ara haig de marxar. –Interromp el seu propi relat el banquer, mentre s'aixeca de la cadira apressat–
–D'acord, d'acord, cap problema. Ja continuarem en un altre moment. –Diu Bernat, encara mirant de processar la increïble informació rebuda –
Abans d'acomiadar-se, però, Àngel Castañer ha de dir una cosa al nostre jove protagonista.
–Ah, i quedi ben clar que aquesta conversa no ha tingut mai lloc i tu no en saps res, no fos cas que haguéssim de parlar d'una altra manera. T'ho explico perquè em deixeu en pau, però no se t'acudeixi posar-te ara a cercar la mina de Sansa; em sabria greu si prens mal. Si veig que puc confiar en tu et diré més coses, però això m'ho has de demostrar. Sempre m'has caigut bé, però no som pas amics, no t'equivoquis amb mi. –L'amenaça el banquer, amb mirada de pòquer–
Bernat es queda mut. No pot reaccionar a l'amenaça. Potser no ha estat massa bona idea això de parlar amb en Castañer, pensa, atabalat.
Mentre el banquer surt de l'establiment, el noi de Casa Molné no pot fer altra cosa que contemplar-lo mentre s'allunya, paralitzat al seu seient.
Té l'esperança que en una altra possible topada li acabi d'explicar la resta de la història, però això ara com ara no és el que més el trasbalsa. El més preocupant per Bernat és, altra vegada, què i com li explicarà a la Teresa sobre tot això que li acaba de deixar anar Castañer.
