Un majestuós edifici de pedra d'origen medieval, s'aixeca dominant tot el seu entorn. De lluny es fa prou evident que es tracta d'una casa del Bisbat. Tots els viatgers que hi passen pel davant, no poden evitar de contemplar aquella impressionant i bella edificació.
Ja hi han arribat. El petit hereu de Casa Sansa es queda bocabadat. Mai no hi havia estat a La Seu. Des que va néixer, el seu oncle Rossend ha estat qui l'ha anat a visitar, doncs a més a més, n'és el seu padrí.
El Ros de Casa Sansa tremola d'impaciència barrejada amb il·lusió descontrolada. Mai no n'havia tingut tantes ganes de veure l'oncle. Per a ell sempre ha estat una referència admirable, un home extraordinari. No només pels seus coneixements i la seva intel·ligència, sinó perquè ha estat qui més ha estimulat la ment de nen fantasiós del jove 'Pepe', amb tota mena de contes, rondalles, llegendes… Sempre l'ha captivat i l'ha encisat. La manera de narrar. La seva veu autoritària, però misteriosa alhora. Tot això sempre ha fet que l'oncle Rossend sigui a un pedestal pel jovenet Josep.
–Pare, pare! Ja hi som oi!? –Exclama tot cofoi el petit 'Pepe'–
–Si, 'Pepe'. Però mira d'asserenar-te una mica, doncs no t'obriran pas la porta si et veuen tan eixelebrat! Ha, ha! –Respon el cap de Casa Sansa, mentre atura el camió al davant de l'edifici de l'Arxiu Diocesà–
–Noi! Tens un parell d'hores o potser tres fins que tornem a buscar-te. Si tot va bé i Déu vol, però. –Diu el pare al petit Ros, mentre aquest fa que si amb el cap tot baixant a correcuita del camió familiar–
El petit hereu de Casa Sansa colpeja la porta principal repetidament, com si s'hi jugués la vida, mentre el camió del seu pare s'allunya enfilant el camí, direcció al centre de La Seu d'Urgell. El vailet és tan baixet que no hi arriba pas a la picaporta, i s'ha de conformar amb atonyinar els baixos d'aquella immensa portalada medieval.
Al cap d'un minut pot sentir unes passes que s'acosten cap a la porta. De cop i volta, a la part alta s'hi obre una finestreta, de la que en surt una veu més aviat gruixuda:
–Déu us guard. Qui sou? Què se us ofereix? –Demana el germà Ermengol, encarregat de la recepció dels visitants–
–Sóc en Josep Montaner, de Casa Sansa de Tor! –Es presenta tot orgullós, el vailet, amb la seva veu aguda i cridanera–
–Demano per en Rossend de Casa Sansa de Tor!
–En Rossend de Tor? Em penso que us heu errat de casa, beneït vailet! Ha, ha! Aquí no hi ha pas ningú que es faci anomenar amb aquest títol, noiet! –Respon el recepcionista, alçant una mica més la veu, com si l'alçada del petit 'Pepe' l'impedís sentir-lo prou bé–
–Ai, perdoneu! Volia dir el germà Rossend, l'encarregat de l'Arxiu Diocesà! –Es disculpa en Josep, tot avergonyit–
Aquella cridòria ha despertat l'atenció d'en Rossend, que s'acosta cap a la recepció de la casa, per esbrinar què és el que hi passa.
–Germà Ermengol, qui és qui destorba la pau d'aquesta sagrada casa? –Pregunta sorprès, el director de l'arxiu–
–Una criatura ben cridanera que és aquí, a fora, i demana per vos, germà Rossend! –Respon el porter, mig indignat–
Rossend, tot sorprès, s'atansa al finestró de la portalada, i s'hi aboca per fer-ne una ullada cap a l'exterior.
–Valga'm el Senyor! Però si ets tu, 'Rosset'! –Exclama en Rossend, amb alegria–
–Bon dia Oncle! Com us trobeu? Ja ho se que no sabíeu que vindria, però és que no m'he pogut esperar més! Hi ha quelcom molt important que vull que veieu. –Diu en 'Pepe', amb aire d'intel·lectual–
–Si has vingut d'aquesta manera tan intempestiva i amb aquesta actitud tan misteriosa, potser si que deu ser una cosa prou important. Va, anem cap al meu despatx que vull que m'expliquis de què es tracta, però amb tranquil·litat, d'acord homenet?
El sacerdot i el seu nebot es dirigeixen cap a les dependències oficials de l'arxiu, i arriben a un despatx que qualsevol diria que s'ha mantingut ben bé inalterat des de l'edat mitjana. Fins i tot el mobiliari és rústic i antic, però ben conservat. No s'hi veu pas cap mena de llum elèctric o cap d'altre dispositiu que delati modernitat. El nostre petit protagonista se sent impressionat amb aquella cambra.
–Ostres oncle! Sembla que siguem al castell de Tor d'ara fa mil anys! –S'exclama el nen, emocionat–
–Doncs fixa't, noi, aquesta casa i el castell de Tor foren contemporanis en el seu moment d'esplendor, però com que el castell de Tor no l'ha mantingut ningú, des d'aleshores, s'ha acabat ensorrant! Exactament el mateix que passarà amb l'ermita de Sant Ambròs, si ningú no hi posa remei ben aviat! Valgui'm el Senyor! Tant de patrimoni perdut per manca d'interès i d'inversió! –S'exclama en Rossend, indignat–
–Doncs sí, oncle, és una vertadera llàstima! Però quan jo sigui l'amo de la muntanya, tot això ho penso arreglar! –Crida en 'Pepe', amb veu autoritària, mentre aixeca el dit índex de la mà dreta apuntant-lo cap al sostre–
–Bé, 'Rosset', potser serà millor que no ens excitem tant, al cap i a la fi el Senyor ho té tot previst, i passarà el que sigui de la seva voluntat. –Assenteix el capellà, amb veu pausada–
–Amén, oncle! –Crida en 'Pepe', mentre es persigna amb un moviment ràpid–
–Veig que no has canviat des de la darrera vegada que ens vam veure, oi 'Rosset'? Encara que has crescut una mica i potser ets més eixelebrat! Ha, ha! –Li etziba l'oncle, rialler–
–Però què és el que hi dus dins d'aquest sarró, noiet meu? Que t'envia amb el dinar, la teva benvolguda mare, potser? –Demana el capellà, encuriosit–
–No, oncle. És precisament del que us volia parlar. Són uns volums antics que he trobat a les golfes de Casa Sansa. –Li respon el vailet–
Mentre el nen obre la bossa, el pare Rossend no en perd cap detall. Quan veu sortir aquells documents amb les portades daurades, no s'imagina pas el que son, però intueix a primer cop d'ull, que es tracta d'uns pergamins molt antics.
Per uns moments dubta d'allò que els seus ulls li fan veure, i en silenci, agafa aquells manuscrits, gairebé de manera inconscient, atret per la curiositat que li provoquen.
El símbol de l'àliga bicèfala amb l'escut d'armes al centre, el desconcerta.
–Però... Es pot saber, Josep, d'on caram has tret això? No em diràs pas que ho has furtat, oi? Aquest símbol m'és molt familiar, i l'escut d'armes encara més. –Diu el germà Rossend, força sorprès–
–Oncle, no sigueu desconfiat! Aquest volum el vaig trobar a les golfes de Casa Sansa, ben amagat en un racó, dins d'un antic bagul, barrejat amb d'altres andròmines sense valor, però embolicat amb una tela que semblava prou antiga. Em va sobtar només veure'l, i encara em sorprèn més el que he pogut llegir-hi. Per això us l'he dut; perquè hi feu un cop d'ull i si ho creieu convenient, l'estudieu detingudament, si cal.
L'estudiós capellà encara no s'hi sap avenir. Té a les mans un feix de pergamins que formen un volum amb llom i portades de pell d'animals, que podria ser de finals del segle XIII. O sigui, de l'edat mitjana, sens dubte. Quan hi llegeix la frase de la coberta, se li posa la pell de gallina.
–'Thor. Principatum Sanguinis'! No pot ser! Estic somiant! Em pensava que era només una llegenda de la muntanya de Tor i prou! I ara en tinc a les meves mortals mans la prova irrefutable! La prova definitiva! –Crida el capellà, emocionat–
–Em penso que no n'ets conscient, nebot meu, del que has trobat!
El petit Sansa, se'l mira espantat, mentre una sensació indescriptible recorre tot el seu cos, de cap a peus. Es veu encomanat de seguida per l'emoció sobtada que envaeix l'oncle Rossend.
–Aquest document és el tractat de pau i de sobirania de Tor i la seva muntanya i més enllà! Data de l'any 1.288, i fou signat pel Comte de Foix, el Comte de Castellbò, i Pere d'Urtx, l'aleshores Bisbe de la Seu d'Urgell! No te n'adones? Has trobat un tresor, fill meu! Un tresor! –Celebra Rossend, amb una alegria que no pot dissimular–
El Ros de Casa Sansa s'ha quedat mut. Es fa el silenci a l'estança, mentre oncle i nebot revisen el document, ara asseguts a la gran taula de roure que presideix la sala, amb els ulls enganxats als pergamins.
Per fi, 'Pepe' reacciona, i es veu desbordat de dubtes que de seguida trasllada al seu oncle en forma d'inevitable interrogatori.
–Però, però, oncle! Això té relació amb la llegenda que diu que els Sansa som amos i senyors de Tor i de la Vall Ferrera? O sigui, el Principat de Tor i el Comtat de Castellbò? Ostres! No m'ho puc creure! Jo també em pensava que era només una llegenda, que per cert em vau explicar vos una vegada, i que no he pogut pas oblidar-me'n mai! Així doncs era de debò! Jo sabia que la muntanya de Tor seria meva algun dia! No ho he dubtat pas mai! –Engega el noi, gairebé sense ni respirar–
–'Rosset', si això fos autèntic seria més o menys el que dius, tot i que amb alguns matisos. Però encara no cantem victòria, abans de dir blat ha de ser al sac i ben lligat! Ho hem de fer autentificar, això. Fins que un expert no en determini que és autèntic, no ho podem fer públic, per moltes ganes que en tinguis, 'Pepe'! –Sentencia el germà Rossend, tot seriós–
–Ostres oncle! No em digueu això! Ara haurem d'esperar per saber si és autèntic o no? –Diu el vailet, decebut–
–Tot i així en tinc un dubte que potser me'l podríeu esclarir, oncle. Per què a la darrera pàgina del document, on hi ha les signatures, en manca una? Hi ha el nom escrit, però sembla que ningú no hi va posar la seva rúbrica i segell. –Demana el nano, fent-se l'interessant–
–Doncs és una bona qüestió, 'Rosset, certament. Ves per on que la signatura que hi manca és la del nostre avantpassat, que donava fe del document i n'acceptava el càrrec, segons les condicions que s'hi van instaurar per donar validesa legal al document de l'època. Resultà que quan el Principat d'Andorra va ser objecte de la signatura dels pariatges, on el Bisbe de la Seu d'Urgell i el comte de Foix es posaren d'acord per erigir-se com a coprínceps del Principat d'Andorra, Arnau de Sansa, l'aleshores comte de Castellbò i príncep de Tor, dubtava de si continuar com a vassall de Pere El Gran, o bé aprofitar l'entesa i el protectorat de la veïna Andorra i signar la sobirania dels seus dominis. Això, incloïa gairebé tota l'actual comarca del Pallars sobirà, però sobretot la terra més beneficiada hauria estat la de Tor i els seus voltants, molt més grans que els límits actuals.
Com que la muntanya de Tor i la Vall Ferrera esdevenien molt riques en mineral de ferro, fusta, i pastures, a més a més del seu valor estratègic, doncs eren a tocar del Principat d'Andorra, els coprínceps estaven valorant annexionar-se-la, però com que fer-ho directament els hauria comportat una guerra amb la Corona d'Aragó, pretenien impulsar-ne la seva sobirania per després envair-la simbòlicament per passar a formar part del territori d'Andorra.
Hem de tenir en compte que en aquells temps, la Vall Ferrera i la Vall de Tor eren gairebé un destorb pel govern d'aleshores, i la Corona havia d'invertir-hi més recursos dels que en guanyaven per mantenir-hi la frontera i exportar-ne els béns, o sigui que, possiblement de bona gana haurien permès la seva sobirania en forma de principat. Com a mínim del territori de Tor, on només hi havia una torre de guaita ocupada per soldats del Comptat de Castellbò, exclusivament durant els mesos de bonança, car aquell pas sempre n'anava ple de saquejadors i lladres de camins, els que ara coneixem com a bandolers. –Explica Rossend, carregat de paciència–
–Ostres, oncle! No ho sabia pas, tot això que m'expliqueu! Aleshores, si hi manca una signatura, no deu tenir pas validesa, aquest document, oi? –Demana en Josep, ben atent–
–Doncs fixa't, això potser té solució i tot! Segons sembla, les lleis de l'època, dictaven que qualsevol document com aquest, podia recuperar la seva validesa si un descendent directe del noble en qüestió n'acceptava les condicions i se'n feia càrrec amb la seva signatura oficial. O sigui, que si tu, o bé jo mateix, podem demostrar que som descendents directes d'Arnau de Sansa, podríem erigir-nos príncep de Tor i comte de Castellbò, tot i que tu encara hauries d'esperar uns quant anys per poder assumir aquest títol, és clar! Ha ha ha! –Diu el capellà, tot rialler–
–Però això que t'acabo de dir, només s'acompliria amb el supòsit que el document fos autèntic, i si nosaltres poguéssim demostrar el nostre llinatge. O sigui que no et facis massa il·lusions, petit arqueòleg!
–D'acord, oncle, però tot i així no em direu que la meva troballa no ha estat extraordinària, oi que si?
–I tant que sí, noiet! Però tal i com com et dic, primer hem de saber si aquest document és autèntic, i si el seu contingut no és una invenció falsificada. I això només ens ho podrà certificar un expert amb la matèria. Jo en conec un grapat. N'hi ha uns quants d'especialistes que treballen sovint per al Bisbat, autentificant documents de l'època. Haig de dir que n'estic molt sorprès, i alhora em sento cofoi, però el que ara mateix em balla pel cap és com diantre pot ser que t'hagis topat amb aquest document a les golfes de Casa Sansa de Tor. No ho acabo d'entendre, minyó meu. –Diu en Rossend, mirant-se en 'Pepe', que li dedica un posat d'incredulitat–
–Bé, oncle, jo mai no l'havia vist pas, aquest llibre. Podria ser que algú l'hi amagués, allà. Ves a saber! Potser un dels nostres avantpassats que ens el volia deixar per a nosaltres. Jo ho he somiat moltes vegades que era el príncep de Tor! Potser és per què ha de ser així, oi oncle? –Diu en Josep, amb la cara enllumenada d'emoció–
–Ha, ha, ha! Mira que n'ets de somiatruites eh tu, vailet! –Se'n mofa l'oncle, mentre a en 'Pepe' li van pujant els colors–
–Ara l'única cosa que podem fer és confiar aquest document a un expert i, esperar que l'analitzi i ens digui si és autèntic o no.
–D'acord, oncle. No se si em podré esperar, però comprenc el que em dieu. –Respon el vailet, un pèl desil·lusionat–
–No n'estiguis de tan moix, 'Rosset'. Jo mateix n'havia sentit a parlar d'aquest document, fa molt de temps, com ja t'he explicat, tot i que com que mai no s'havia trobat, sempre m'he cregut que només era una llegenda de les nombroses que es conten sobre Tor, la seva muntanya, i fins i tot la seva vall. El que si que puc dir-te del cert, és que quan es va fundar la societat de copropietaris de la muntanya, ara fa unes quantes dècades, recordo que el teu avi ja va lluitar per fer valer els drets de Casa Sansa sobre els dels altres socis. Tot i així, el senyor notari de Tírvia ja li va recordar que si no aportava un document vàlid que demostrés d'una manera prou clara els drets de Sansa sobre Tor, allò no tenia cap fonament, per tant, tal i com van acordar la majoria dels caps de casa de les tretze famílies, es va tirar endavant amb la redacció d'aquella escriptura. –Explica el cap de l'arxiu, amb l'atenta mirada de l'hereu de Sansa–
–Escolta'm, 'Pepe', farem una cosa. Com que et veig força impacient, aquest mateix matí manaré avisar un dels experts en qui més confio. Li demanaré que s'hi posi el més aviat possible per mirar d'autentificar aquest document, i així podrem saber del cert què és el que tenim entre mans. Et sembla bé, fillol meu? –Continua l'oncle, condescendent–
–Ho trobo perfecte, oncle, gràcies! –Respon 'Pepe', amb una exclamació d'alegria–
–I ara m'has d'escoltar ben atentament, noiet. Ja se prou bé que ho has estat fent fins ara, però escolta'm i obeeix fil per randa el que et demanaré. Sobretot no se t'escapi això de la teva troballa. No saps prou bé quines conseqüències en podria tenir tot plegat si els enemics de Casa Sansa i alguns d'altres que es fan passar per amics però no ho són, fossin coneixedors de l'existència d'aquest document tan transcendental. Serien capaços de qualsevol cosa! Valga'm el Senyor! –Es persigna mossèn Rossend, acceleradament, mentre posa la mà esquerra al cap del seu nebot–
–No us amoïneu, oncle, així ho faré! Podeu tenir-me confiança! –Promet el vailet–
La portalada de l'Arxiu Diocesà és colpejada amb energia. Un dels mossos de Casa Sansa que havia fet el viatge fins a La Seu al camió de la família, demana pel jove Josep. El vailet s'acomiada del seu padrí amb una enèrgica abraçada, mentre li xiuxiueja a cau d'orella:
–Oncle, ara tenim un secret, vos i jo. No patiu que no trencaré la meva promesa.
El gran camió Opel dels Sansa, accelera el seu motor i deixa enrere una gran fumarada negra que omple el camí de banda a banda, fent gairebé indivisible la casa de l'Arxiu Diocesà. De tornada a Tor, el cap de casa interroga el seu hereu.
–I doncs, 'Pepe', com t'ha anat amb l'oncle? Amb quines cabòries li deus haver omplert el cap, aquesta vegada! Ha, ha, ha –Se'n riu el pare–
–No res, pare. Ja ho sabeu, fent petar la xerrada amb l'oncle. Coses nostres. Com sempre. –Contesta el jove Josep, amb la mirada dissimulada–
–I com és que ara el teu sarró és buit, noiet meu? Quina mercaderia has dut al teu padrí? –Demana en Pere Montaner, pare del nostre petit protagonista–
–No res, pare, només uns llibres antics que el padrí em va prestar la darrera vegada que ens vingué a visitar a Tor. –Respon en 'Pepe', amb la boca petita, dissimulant tant com li permet el seu honor–
Els nostres viatgers ja fan cap a l'entrada de la muntanya de Tor, on tenen una inesperada topada amb un dels mossos de Casa Palanca. El jove ha envaït el camí amb el seu ramat, i no els fa anar ni amunt ni avall. Els mossos de Casa Sansa aprofiten per baixar del camió i fer una cigarreta mentre estiren les cames després d'aquell llarg i trafegós viatge de feina.
En Pere Montaner, al volant, atura el motor mentre mira de fer paciència mirant-se els animals de Palanca i el seu tossut mosso. No du massa pressa, però ja s'està ensumant que en Llàtzer els té allà aturats per fer-los la guitza.
En Damià i en Gregori, els jornalers contractats per en Pere de Sansa, fan petar la xerrada amb en Llàtzer, com si no passés pas res més important.
Després d'estar-se allà palplantats durant més de vint minuts, al cap de casa se li ha esgotat la paciència i baixa del camió.
–Tu, mosso! Fes moure el ramat o el mourem nosaltres! Que no veus que ens barres el pas!? Va, fes-ne via que tenim pressa! 'redéu'! –Crida en Pere, amb to autoritari, mentre assenyala el mosso de Casa Palanca amb el dit índex–
–Jo faig el que m'ha ordenat l'amo, i ves per on que aquest ramat ara mateix no el penso pas moure d'aquí on és! –S'hi enfronta en Llàtzer, tot pinxo–
Els mossos de Sansa, en veure l'actitud del seu cap, se'n retiren unes passes d'en Llàtzer, i li demanen que faci el favor de fer cas al seu amo i mogui el ramat al costat del camí, per a permetre'ls continuar fins a Tor.
L'actitud d'en Llàtzer és inamovible. No mou ni un dit mentre es mira de fit a fit el cap de Casa Sansa, desafiant-lo amb una mirada d'odi incomprensible.
–Va, nanos! Feu amunt del camió! –Els ordena en Pere Montaner als seus mossos, amb veu autoritària–
–Però amo, què preteneu? No veieu que no podem fer via amb aquests animalots aquí palplantats? –Es queixa en Damià, sorprès per l'ordre del seu cap–
–Amunt! 'redéu'! –Els ordena en Pere, aquesta vegada amb un to amenaçant–
En Llàtzer, immòbil com un estaquirot al bell mig del camí, impassible, es mira els tres homes, ja enfilats damunt la màquina, sense comprendre massa bé les pretensions de Sansa.
En Pere Montaner, fa bramar el motor del vell camió Opel, amb una violenta arrencada, trepitjant l'accelerador a fons mentre fa uns tocs llargs de botzina per mirar d'espantar els animals de Palanca. No n'obté pas cap resultat. Aquells animals son tan tossuts o més que el propi Llàtzer.
Sense pensar-ho ni un moment, Montaner es gira cap a la banda del darrere dels seients de la cabina de l'Opel, i en treu una llarga escopeta de dos canons.
Els seus mossos, espantats, no poden fer altra cosa que recriminar-li l'acció.
–Però amo! Què preteneu!? No estareu pensant amb clavar un tret al pobre Llàtzer, oi!?
Montaner abaixa el vidre de la finestreta del costat del conductor. Obre els canons de l'escopeta i els torna a tancar amb cartutxos del calibre dotze dins d'ambdues recambres. Sense dubtar-ho, apunta al cel i efectua tots dos trets seguits.
Les bèsties de Palanca corren foragitades camí avall. El cap de Casa Sansa ha provocat una estampida. Voluntàriament, és clar.
El mosso Llàtzer tot just té temps d'enretirar-se del camí per mirar de salvar la pell. Cau per un marge i es colpeja el cap, gairebé perdent el coneixement.
Montaner baixa del camió i se'n va cap el mosso. Els seus assalariats pensen que pretén ajudar-lo, però aquest encara du l'escopeta a les mans, amb el canó fumejant. Quan és a sobre del jove Llàtzer, li etziba, amenaçant-lo amb l'arma:
–Mira noi, la propera vegada que et doni una ordre i no l'obeeixis, potser aquestes plomades aniran al teu cos, i no al cel! I quan tornis a Casa Palanca, dius al teu amo que si pretén fer-me perdre el temps, és que no em coneix prou, aquest carallot! No t'ho tornaré a dir més, m'entens 'redéu'!?
En Llàtzer, estabornit, amb un trau al cap que li degota sang cap a la cara, se l'escolta sense poder-se aixecar.
El nostre petit protagonista, en 'Pepe', s'ha quedat mut amb aquella escena que tot just acaba de presenciar. Tot i ser el nen més valent del poble, aquell enfrontament l'ha espantat de debò i no sap com reaccionar.
–Però pare, per què ho heu fet això? Ara de ben segur que en Palanca no permetrà a en Jordi que surti a jugar amb mi! –S'exclama el vailet, tot moix–
–Tu, escarransit!, n'has d'aprendre la lliçó d'això que acabes de presenciar! Així és com s'ha d'actuar quan algun pinxo com en Llàtzer et vol buscar les pessigolles! Si no ets prou valent per enfrontar-te amb aquests carallots, mai no faràs res de bo! I diu que vol ser el príncep de Tor! Ha! Com pretens ser el príncep de Tor si t'escagarrines amb no res!? Ha, ha, ha! –Se'n mofa en Pere Montaner, amb to d'esbroncada cap el petit 'Pepe', mentre els dos mossos se'n riuen per sota el nas–
En 'Pepe', encara espantat, assenteix amb el cap, mirant cap al terra del camió. Se sent trist per l'esbroncada del pare, tot i que ja sap que en té tota la raó; Si vol arribar a ser algú allà dalt, s'ha de fer respectar, i l'actitud del pare és la que ha d'adoptar per arribar al tron com a príncep de Tor, pensa, capficat.
Passen els dies i, el seu amic i cosí de sang, en Jordi de Casa Palanca, no apareix per enlloc. En 'Pepe', ja s'ho ensuma que la topada de l'altre dia és el motiu pel qual al seu company de jocs i d'aventures no se li permet sortir de casa.
El nostre menut protagonista no pot evitar d'emprenyar-se amb son pare, encara que hagi de reconèixer les seves raons per fer-se respectar davant de tothom qui pretengui fer-lo combregar amb rodes de molí, o amb qui gosi plantar-li cara. Sap que aquest ressentiment no du enlloc. Doncs finalment algun dia, pensa, ell serà el cap de Casa Sansa, haurà d'ocupar el lloc del pare, i fer-se respectar davant de qualsevol, així com fer respectar el seu llinatge i el nom de la casa. Si vol passar davant els seus germans, ha de tenir sempre content el pare; no dur-li la contrària ni fer-lo emprenyar. En Pere Montaner seria capaç de desheretar-lo, i el jove 'Pepe' ho sap prou bé.
En Pere Montaner, cap de Casa Sansa, i propietari d'una tretzena part de la muntanya de Tor, així com també d'algunes nombroses finques a la mateixa, s'ha relaxat respecte de la darrera topada amb el mosso de Casa Palanca, en Llàtzer.
El noi li va dedicar una mirada amenaçadora quan Montaner va provocar una estampida amb el bestiar que pasturava. Sansa ho va deixar passar, doncs de totes maneres el jove mosso no va tenir tanta sort i caigué estabornit mentre fugia de l'estampida, i allí s'hi va quedar fins que es va recuperar, doncs ni Montaner ni els seus mossos van tenir a bé d'assistir-lo.
–Que es foti i sigui més llest la propera vegada, 'redéu'! Aquest bon carallot! –Resà en Pere Montaner, després que tan en Gregori com en Damià li demanessin per anar ajudar l'accidentat Llàtzer–
En Bonaventura Riba, hereu i cap de Casa Palanca, va tenir notícia de l'incident, però com que el bestiar no en va patir pas cap mal ni en va perdre cap animal, ho va deixar córrer sense donar més importància, en contra això si, de les queixes del seu mosso. En Llàtzer volia venjança. Segons ell, això no podia pas deixar-ho així. Aquell incident, en Sansa havia de pagar-lo, i ben car.
–Mira nano! A mi no em vinguis amb això, ara! Si Sansa et va fer fugir el ramat, potser és que tu n'hi deuries fer alguna, n'estic segur! No aniré a buscar raons per no res. La pau al poble i entre els seus veïns sempre és prioritària. Només som tretze famílies aquí a Tor, i doncs què? Hem d'estar enfrontats? Doncs NO! –Sermonejà en Sansa el seu mosso, esbroncant-lo alhora–
–Això no ho deixaré passar. –Remugà en Llàtzer, xiuxiuejant per a ell–
En Llàtzer, mosso de Casa Palanca, no hi té massa bona fama a la comarca. Els vilatans i els ramaders el titllen de pinxo violent. Venjatiu i fàcilment irritable. Que s'encén amb poca cosa, vaja, i de seguida desenfunda la navalla, i fins i tot de vegades, la pistola, segons diuen els que s'hi han enfrontat.
La gent no comprèn per què Palanca el va contractar com a mosso. Tots els ramaders que li han donat feina, han acabat acomiadant-lo, més d'hora que no pas tard. Corre el rumor que el cap de Casa Palanca potser hi té algun deute amb el jove, i es veu obligat a mantenir-lo com a treballador dels seus negocis ramaders i agrícoles. El que potser la gent ignora és que en Bonaventura Riba se la sap ben llarga. Va donar feina i sostre al jove Llàtzer perquè sempre li ha demostrat que és un home dur i avesat a l'ofici. No es queixa mai per la feina que li manen, i es conforma amb dormir al paller. A més a més, com que ha treballat per a d'altres ramaders, és coneixedor dels ramats dels competidors del seu actual amo, i això, moltes vegades, li és de gran ajuda a en Palanca. I no només això, no. En Llàtzer té informació comprometedora dels altres amos pels que ha treballat. I aquest coneixement, allà dalt, és molt valuós. D'aquesta manera, els competidors de Riba, ja saben amb qui se la juguen, i abans de fer segons què, s'ho rumien dues vegades.
Continuarà....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada