Josep Montaner Baró, 'Sansa', o 'Lo Ros de Casa Sansa', com el coneix tothom a la comarca i més enllà, està d'enhorabona. Els seus 'correligionaris' no paren de felicitar-lo, eixelebrats, una vegada i una altra, mentre beuen i mengen, fumen i canten, l'abracen i li fan petons, li estrenyen la mà. Sembla ben bé que hagin guanyat una bona picossada a qualsevol rifa de les de categoria. Però per al cacic de Tor, el que li ha passat és molt millor que si tingués a les seves mans la butlleta amb els números guanyadors de la grossa. És quelcom amb el que du tota la vida capficat i obsessionat, barallant-s'hi. Des que era només un vailet que corria amunt i avall del poble amb els altres nanos, ignorant que algun dia arribaria l'hora d'heretar els odis ancestrals de les famílies més poderoses de Tor.
El jutge de Tremp li havia fet el millor regal que mai li podien haver fet a Sansa; La propietat de la muntanya de Tor, tota sencera només per a ell sol. No s'ho podia pas creure. Ara podria engegar els seus projectes sense cap altra molèstia més del seus enemics; sense intromissions, sense sabotatges intencionats, sense més sang ni plets eterns.
El secretari personal de Montaner coneix perfectament les pretensions i els projectes del seu mentor i amic. És qui des de fa anys, se n'ha encarregat de la paperassa de Casa Sansa, així com de la d'altres cacics de Tor i la de la mateixa Societat de Copropietaris de la muntanya. A més a més, la confiança que Montaner hi ha dipositat, ha fet que sempre sigui al cas de tot el relacionat amb la finca i el propi Sansa.
Gregori coneix una història real sobre Tor que ningú més coneix, o que els altres propietaris de la muntanya no van saber transmetre als seus hereus, bé perquè no ho creguessin important, o bé perquè alguns pensaven que era pura fantasia.
El projecte de les pistes d'esquí i la urbanització de la muntanya va quedar descartat. No fou només perquè la sang vessada en va entelar les inversions,sinó perquè Montaner ja en va perdre l'interès en veure que els veïns andorrans pretenien apropiar-se de la muntanya de manera encoberta, amb l'excusa del projecte d'unir les estacions frontereres de Pal i Arinsal amb la futura estació de Tor.
–Quan la muntanya sigo meua ja faré lo que tinga de fer! Què s'han pensat anquestos andorrans! –Deia Sansa al seu secretari, amb el dit índex apuntant cap al cel, mentre Gregori se'l mirava de reüll, incrèdul–
–Però mestre, voleu dir que us la faran vostra la muntanya aquells jutges? Dueu anys i panys amb plets i enfrontaments i no es veu la llum per enlloc. –Demanava el secretari al seu cap, sempre amb el dubte–
–Oh i tant que me la donaran! I no é que me la donaran, é que me la tornen perquè é meua! i sempre é meua! –S'entossudia el vell, alçant la veu–
Finalment Gregori es veié obligat a reconèixer les coses, i davant l'evidència, però amb l'innegable sorpresa, felicità el seu mestre per tan bona nova que el destí tot just li acabava d'entregar.
–I ara mestre, què fareu? –Demanà Gregori al seu mentor–
–Ja saps lo que s'ha de fer, noi! Lo primer és anar a parlar amb los francesos i encabat amb los andorrans. Cercaré les escriptures i hi anirem, sense perdre més temps! Això ja é meu i reclamarem lo dret de sobirania. –Respongué Sansa, sense dubtar–
La gent de Tor se sent impotent. Han perdut un plet de més de vint anys que els ha desgastat emocional i econòmicament. No poden evitar odiar Sansa. L'odien més que mai. A ell i al jutge de Tremp.Tot i que desconeixen les pretensions exactes del nou amo de la muntanya, el critiquen i en malparlen perquè donen per feta la venda de la propietat a algun capital estranger que hi farà ves a saber el què. Mai no es podrien arribar a imaginar quina en porta de cap, el vell.
Montaner es passeja pel poble tot presumint de la propietat acabada d'estrenar. Fa proposicions a les dones, oferint-los l'estatus de princesa de Tor, insinuant-los que el seu nou regne necessita una dama que l'acompanyi al tron. Les dones en fan mofa i comenten entre riures com de foll s'ha tornat el vell, amb el nou títol que li han regalat.
Sansa sempre ha estat un excèntric, un visionari avançat a la seva època i a la comunitat on ha viscut. Els seus veïns sempre l'han considerat boig, tot i que de tant en tant n'hagin reconegut les seves bones pensades que a ells mai no se'ls haurien acudit ni farts de vi. L'han odiat però també l'han envejat. Potser una cosa hagi dut a l'altra, ves a saber. Aquells odis heretats de generació a generació, ningú en sap del cert ben bé com van començar ni perquè. La qüestió és que la jerarquia de les cases fortes de Tor i els enfrontaments entre elles, sempre hi han estat, en més gran o en més petita mesura, però irremeiablement presents a la seva malaurada història.
Una qualitat destacable que té el vell Montaner, és que sempre ha estat el més espavilat del poble, i fins i tot de la comarca. Les males llengües sempre han argumentat que simplement va tenir sort de poder anar a estudi els anys que li calgueren, i no com les altres criatures, que havien d'ajudar a casa. Fos com fos, ell sempre deia que l'estudi no fa l'espavil, i que els rucs neixen i moren amb aquest títol a les espatlles, per molt d'estudi que en tinguin.
Quan era petit, els estius, per a Josep Montaner eren vacances de l'escola, però també de casa. Mai no li tocava ajudar el pare amb el bestiar ni els camps. Com que era l'estudiós de la família, sempre s'escapava de fer feina i aprofitava el temps per a llegir, sobretot història, la seva matèria predilecta. Un bon dia, remenant les golfes de Casa Sansa per mirar de trobar uns patins que el padrí li havia regalat a l'aniversari de feia uns anys, li van aparèixer, plens de pols i enteranyinats, uns llibres molt vells, escrits en català antic. El petit Pepe, com l'anomenava la família, va quedar meravellat amb aquella inesperada troballa. Impulsivament i sense poder-ho evitar, es va tancar a la seva cambra per tal d'analitzar amb tranquil·litat aquells exemplars escrits en paper de pergamí i segellats amb lacre vermell, amb una il·lustració prou curiosa on hi apareixia un escut d'armes amb el nom de 'Thor', i a sota, les paraules 'Principatum Sanguinis', Principat de Sang en català, tot escrit amb tinta daurada, gairebé ja esborrada pel temps.
Com que a l'escola ja n'havia llegit de textos escrits en català antic, no se li feia massa complicat entendre el que allí hi deia, i doncs a cada línia que llegia en quedava més i més seduït. Segons li va semblar entendre, era davant d'una declaració de sobirania i els seus corresponents estatuts. A priori va pensar que podria ser una novel·la de l'edat mitjana, o potser les memòries d'algun noble de l'època, però el que tenia prou clar i cada vegada es feia més i més evident, era que parlaven de 'Thor', indubtablement el seu poble, Tor.
El menut futur hereu de Casa Sansa es passà tota la nit llegint aquells manuscrits sota la flama d'un llum d'oli, que amb prou feines li permetia desxifrar les complicades lletres manuscrites que miraculosament havien sobreviscut intactes el pas dels segles.
Era ja gairebé el trenc d'Alba quan arribà a la darrera pàgina del tercer volum, a on hi havia uns noms escrits i unes signatures a sota, fetes amb ploma d'au i tinta vegetal. Li va semblar però, que hi mancava una signatura sota un dels llargs noms que allí s'hi podien llegir. Semblava que podria haver-se esborrat amb el temps, però després d'analitzar-la curosament amb una lent, va poder-hi comprovar que efectivament i tal i com sospitava, ningú hi havia deixat allà la seva rúbrica. Ho va trobar estrany, però no en va fer cabal i va haver d'abandonar la lectura mentre se li tancaven els ulls irremeiablement.
Eren les deu del matí a Tor, i 'Pepe' no apareixia per a esmorzar, com cada matí, ben puntual; li agradava esmorzar amb els grans de la casa perquè sempre en tenien alguna rondalla o anècdota a punt per explicar, i per al petit hereu aquell era el millor de tots els àpats de Casa Sansa, amb diferència, doncs per dinar i per sopar els homes de la casa i els mossos no hi acostumaven a ser-hi perquè eren cuidant-se del bestiar o dels camps, o de totes dues coses.
La mare del jove aficionat a la història va trobar estrany que 'Pepe' no baixés de la seva cambra a l'hora de l'esmorzar. Així doncs hi va pujar ella per a veure què li havia passat.
–Pepe! Però què et passa! Que encara dorms?
–Ai mare, deixeu-me dormir una mica més, que aquesta nit me l'he passada somniant històries del poble. –Remuga el vailet, amb veu enganxosa, encara amb els ulls tancats–
–Bo, com vulgues! Però aquestes seques que t'he guardat se les cruspirà ton germà que avui li ha faltat fato! –Diu la mare, coneixent el resultat de les seves paraules–
–No mare! Això si que no! Ara mateix baixo! En Joan que no toqui ni una mongeta de les meves! –S'afanya el noi tot fent un saltiró del llit caient justament a sobre de les sabates, i fent cap a la cuina de Casa Sansa, a tot drap, sense perdre ni un segon–
El jove Josep no es pot traure del cap la lectura antiga de la nit passada. Ha somiat amb la gent del poble com si fossin vilatans de l'època medieval. Encara es troba commogut i alhora emocionat. L'apassionen els contes de cavallers i princeses de l'edat mitjana. De fet es va fer ell mateix un escut i una espasa de fusta per a jugar a cavallers amb la canalla del poble, on ell mateix hi va escriure 'Sansa' amb lletres de sang dels seus enemics abatuts, segons assegura a tothom qui li demana. Du molt endins el nom de la seva casa i n'estàs força orgullós. Quan fa tornejos amb els seus amics tot jugant a cavallers, es fa dir 'Sir Sansa', del castell de Tor, i ben poques vegades perd un combat d'espases; és el millor espadatxí de Tor i de tota la seva vall.
El petit hereu de Casa Sansa ha decidit que durà els llibres trobats al seu oncle Rosendo, que en sap un niu d'aquestes coses i de ben segur que li podrà explicar del cert de què es tracta exactament, aquesta troballa tan estranya i alhora emocionant.
El gran de Casa Sansa es va formar a la teologia i la història antiga, i va ser ordenat sacerdot pel bisbe de La Seu d'Urgell, tot un honor per a qualsevol home que vol dedicar la seva vida al Senyor.
El vell Sansa el va desheretar automàticament, i ell ho va acceptar amb honor, doncs ja tenia ben clar que el seu destí li feu una crida irrefutable per a dedicar-la a Déu i als germans cristians.
Tot i ser ordenat sacerdot, Rosendo no ha dit mai missa ni ha celebrat ni un sol casament o bateig, doncs no té cap parròquia al seu càrrec sinó que l'ordre li va encarregar ja des del principi, una altra mena de tasca més interessant per a ell; Va ser destinat a l'arxiu històric del bisbat, institució que va acabar dirigint de ben jove.
–Pare! Haig d'anar a La Seu! Que m'hi duríeu amb el camió? –Demana el petit 'Pepe', amb un to descaradament interessat–
–A La Seu vols anar, vailet? Ha! I què hi vols anar a fer-hi, tu a La Seu, menut espavilat? –Respon el pare Sansa, encuriosit–
–Vull anar a veure l'oncle Rosendo, haig de parlar amb ell urgentment.
–El Rosendo? Que també et vols fer capellà tu ara? Mira que si haig de fer com va fer lo teu padrí no me tremolaran pas les mans eh!? Si és per això ja t'hi pots esperar, que amb jo no hi aniràs pas! Ha! Lo Rosendo... –Diu el pare, en to autoritari, esbroncant el menut–
–No pare! Això no ho vull! És que li haig de demanar una cosa, a l'oncle Rosendo. –Respon el vailet, mirant d'adobar la situació–
–Que li vols demanar una cosa? Oh! Ara ho entenc! Podries haver començat per aquí! Haha! Tu el que vols és demanar-li el regal que et deu pel teu aniversari, oi que si? Quin vailet tan espavilat que estàs fet, tu, 'Pepe'! Arribaràs lluny, diantre!
–Mmmm... Si! Això! Li vull demanar el regal que no em va poder donar per al meu aniversari! –Improvisa el menut Josep, amb cara de pòquer–
Rosendo, a banda de ser l'oncle del petit hereu de casa Sansa, també és el padrí del nen. En té una especial devoció perquè sempre ha intuït la seva intel·ligència i s'ha adonat que podria esdevenir molt semblant a ell mateix, en molts aspectes.
I dit i fet. Com que cal anar a La Seu a vendre bestiar i comprar altres productes a la fira d'hivern, el jovenet Sansa ja és a punt a les sis del matí; Vestit, esmorzat, i ben espavilat, es fica a la cabina de l'antic camió Opel de la família, que ha de compartir amb dos mossos de la casa que són ben amples d'espatlles. Du un sarró a on hi carrega els llibres antics que vol ensenyar a l'oncle Rosendo, que passen desapercebuts pel pare.
Les tres hores llargues de viatge per aquells caminots deixats de la mà de Déu que alguns pagesos gosen anomenar carreteres, no es fan pas gens llargues per al menut Josep. Té tanta il·lusió per veure l'oncle i explicar-li la seva troballa, que podria fer el viatge tres vegades més sense cansar-se ni una mica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada