Tor, Reinventar-se o Morir

 

 
 

 
Som a l'any 2.032. Cap de les previsions climàtiques s'ha acomplert, tot i que a Tor hi neva més i el fred s'allarga. Aquest hivern ha estat encara més dur que els dels darrers anys. Al poble només hi viuen dues persones; la jove pubilla de casa Molné i la seva parella, que van reconstruir la casa després de passar-se més de vuitanta anys ensorrada per culpa de l'incendi provocat pel combat entre la Guàrdia Civil i els maquis l'any 1.944, com algunes altres cases del poble, motiu pel que vàries famílies abandonaren Tor per sempre més.
Feia moltes dècades que ningú no hi vivia durant tot l'any, a Tor, i més aviat s'estava convertint en un poble fantasma, doncs després que els amos es veiessin obligats a tancar l'únic establiment de restauració del poble, i per tant una de les poques atraccions turístiques que hi havia els estius, ja no hi passaven pràcticament turistes, per allà.
Tot i que a la vall Ferrera la vida s'ha transformat força, o més aviat s'ha transformat a la força, es pot dir que s'està aturant el despoblament a la majoria de pobles de la comarca i podríem afirmar també que gairebé a tot el Pirineu, doncs l'economia basada en l'agricultura i la ramaderia pràcticament ha desaparegut, per donar pas al treball a distància a través de la xarxa de xarxes, un imperatiu cada vegada més comú, motivat per llargues i constants pandèmies virals que han transformat la societat tal i com es coneixia fins a principis del segle XXI.
 
 

 
La muntanya de Tor continua sota propietat privada de tretze hereus, per sort per a la memòria dels vells que van patir tan per mantenir la muntanya en mans de les famílies del poble, tot i que algunes cases han passat a mans forasteres, bé perquè les han heretat sense tenir-hi relació familiar, o bé perquè alguns propietaris les han venut per haver abandonat el poble definitivament.
Una assignatura pendent que es podria arribar a recriminar als antics veïns de Tor, és potser la de l'entesa, doncs mai no hi va haver manera que tots els propietaris estiguessin d'acord amb els temes relatius a l'explotació i la gestió de la muntanya. Sempre hi va haver mala maror, sense fixar-nos és clar en l'època més fosca, que podríem arribar a definir com de guerra oberta.
Els temps canvien i sembla que la gent també, i Tor no és una excepció a dia d'avui; els tretze es duen més bé que mai, hi ha harmonia, germanor, i entesa, els tres ingredients indispensables per poder viure en pau a una comunitat de copropietaris com aquesta.
En Bernat i la Teresa de casa Molné tot just duen un parell d'anys a Tor. Es dediquen al comerç electrònic a Internet, entre d'altres coses. Dominen la informàtica i les noves tecnologies i sempre han estat avesats a viure aïllats. A Tor ja no és com fa anys, ara hi tenen aigua corrent i llum elèctric de companyia, connexió de banda ampla a Internet, i unes vies de comunicació com Déu mana. Tot i que a l'hivern poden passar-s'hi alguns dies incomunicats quan hi neva de valent, això no els representa cap mena de problema; el rebost el tenen sempre ben ple i el grup electrogen a punt per si de cas la neu tomba algun pi i s'aixafa l'escomesa elèctrica al camí.
A la Teresa sempre l'ha encisat la història, i com no podria ser d'una altra manera va estudiar-ne a la universitat. La de Tor se la sap fil per randa; tots els successos, les dates, els personatges, els llocs... de fet va escriure un bloc sobre el tema que va ampliant setmana rere setmana, amb noves informacions, notícies, opinions... encara no ha descobert qui va assassinar Sansa, però en Bernat sempre li diu sense dubtar-ho ni un pèl que de ben segur ho acabarà esbrinant. La inquietud que la governa sempre li fa tenir un munt de projectes al cap. Molts els acaba materialitzant, però n'hi ha alguns que són més complicats i no sempre depenen d'ella mateixa o de la seva economia.
La muntanya de Tor, una de les finques privades més grans de Catalunya, es va veure afectada per una ferotge llei que se suposava defensora del medi ambient però que n'atacava indiscriminadament els amos, doncs els prohibia el que sempre havien fet amb la muntanya, i de fet per això encara la mantenien; en pagaven els obligats impostos, en tenien cura per vendre's la fusta, i l'arrendaven per a pastures de ramats procedents de tot arreu.
De la nit al dia, i sense dir-los ni ase ni bèstia, la muntanya passà a ser reserva protegida de la biosfera, integrada al pla de transformació forestal de la UNESCO, i amb tot això els seus propietaris perderen el dret d'explotar-ne la fusta i les pastures. Per tant, aquella propietat tan immensament gran i amb aquella esplèndida riquesa natural, va passar de ser una font d'ingressos prou rentable a una muntanya totalment improductiva que només duia despeses i mals de cap als amos, que s'estaven plantejant de vendre'n cadascú la seva part.
La Teresa de Casa Molné també és força afeccionada a la cultura estatunidenca i la història d'aquell país. N'admira els grans guionistes i escriptors dels gèneres de suspens i de terror que van triomfar a la meca del cinema americà; a Hollywood. També és una admiradora dels parcs temàtics i dels museus vivents d'alguns dels mites més grans dels EUA, com ara 'Salem', 'Amity Ville', 'Roswell', 'El Paso', etc.. Per definir-la d'una manera moderna, la podríem anomenar una 'friqui', una persona amb unes aficions i gustos inusuals o estranys per a la resta de mortals.
Des que a la muntanya de Tor gairebé ni els seus propietaris s'hi poden passejar lliurement sense haver de fer paperassa, a la pubilla de Casa Molné ja fa temps que li balla un projecte pel cap, fins i tot molt abans de la requalificació de la muntanya: Transformar el poblet de Tor en un petit parc temàtic per a explotar-lo com a negoci de la societat de copropietaris.
En Bernat en recolza la seva idea perquè hi creu a ulls clucs, però a l'hora d'exposar el projecte als altres copropietaris, ho tindran força complicat, pensa. Tot i així no hi ha res per perdre. Podria ser potser que els qualifiquin de sonats? Tothom ja coneix aquesta estranya parella, que pengen draps de coloraines a la façana de casa seva perquè diuen que són pregàries projectades als vents. Ja no ve d'aquí.
 
 

 
La gent de muntanya, com tothom sap, són gent prou tancada i encara més quan viuen en pobles tan minúsculs i gairebé no en surten. Comparteixen les creences, els costums, i les mateixes pors que els avantpassats, i per tant tenen si fa no fa la mateixa actitud davant les coses. No els agraden els canvis ni els forasters que vinguin a destorbar-los la pau i la tranquil·litat. Són creients fervents i cada diumenge no hi falten a missa, confessant-s'hi sense cap mena de vergonya amb el mossèn de torn.
Als veïns de Tor mai els ha agradat la mala fama que els llibres, les pel·lícules, i els periodistes sensacionalistes els van donar, i sempre han mirat d'oblidar els fets més tràgics que van marcar aquell idíl·lic racó del Pirineu; no se'n parla ni entre ells ni amb els turistes que venen cercant la morbositat que els han venut amb la literatura i amb els audiovisuals. De fet, van contractar una empresa especialitzada a "rentar" la imatge de pobles on s'hi havia produït episodis negres, com ara Fago, però només van aconseguir esbombar encara més la història negra de Tor, exactament tot el contrari del que pretenien, ah! i deixar-s'hi una bona picossada per a no res.
La Teresa de Cal Molné és de ment oberta, tan oberta que els altres copropietaris la consideren massa moderna i contrasten força vegades amb les seves maneres de pensar tan oposades.
Sigui com sigui, alguns la tenen com una visionària amb qualitats de líder, doncs és l'única del poble amb estudis universitaris, i força espavilada.
En una junta de la societat de copropietaris, la Teresa, va demanar la paraula quan tothom ja havia parlat. Se la miraven expectants, gairebé com si es tractés d'una presidenta o fins i tot d'una reina a punt de deixar-los anar el seu discurs oficial. Va ser la primera vegada que els va insinuar allò d'aquell projecte seu de transformar Tor en un petit museu vivent, una mena de parc temàtic a l'americana. Potser no va saber-ho enfocar com calia, i els socis no la van valorar prou seriosament, doncs més aviat van creure que feia broma, i la majoria van esclatar en rialles sornegueres mentre la Teresa baixava de la tarima i tornava a la seva cadira, avergonyida, però això si, amb la complicitat d'en Bernat que li digué a cau d'orella mentre li posava la mà al damunt de la seva:
 
–Tu no els facis cas, no t'han entès res de res. Ja en trobaràs la manera.
 
La pubilla de Cal Molné mai es rendeix. Té dues virtuts que la seva parella sap valorar prou bé: La tenacitat i la valentia.
Cinc dels tretze propietaris de la muntanya de Tor tenen dificultats per pagar la seva part dels impostos anuals que graven aquesta immensa propietat, i la resta es veuen obligats a fer-se'n càrrec si no volen que els embarguin la finca com ja ha passat altres vegades.
S'acosta la data de la junta anual de copropietaris, i la Teresa no vol perdre l'oportunitat de fer obrir els ulls d'aquelles desesperades persones, perquè sap que aquesta vegada se l'escoltaran. S'ha pres la llibertat d'elaborar un dossier amb una projecció audiovisual i tot, per il·lustrar la presentació del seu projecte. Aquesta vegada no pot fallar. Ha de salvar la muntanya, se'n sent responsable. Ja no es tracta exclusivament d'un tema econòmic, sinó més aviat d'orgull familiar. I quan la Teresa de Casa Molné es proposa quelcom, ho acaba aconseguint. En Bernat ho sap prou bé.
Arribat el dia de la junta anual de copropietaris de la muntanya de Tor, la Teresa de Casa Molné s'avança a l'inici de l'acte per parlar amb el president de la societat.
 
–Anuncia si et plau que en acabat el torn de paraula vull parlar jo per exposar un tema molt important. –Li diu la noia amb veu ferma i seriosa–
 
El president li fa que si amb el cap mentre se la mira tot sorprès. Mai havia vist la Teresa tan seriosa i interessada a parlar davant la junta.
La sala de juntes és ben plena. Sembla que tots els copropietaris s'hi han presentat, doncs la Teresa s'ha esperat a ser la darrera per signar l'acta de compareixença dels assistents i s'ha fixat que tothom ja hi ha posat la seva signatura. Perfecte, pensa la noia il·lusionada.
El primer tema del dia per tractar és l'econòmic. Els números són vermells, és a dir, negatius per a la societat. Alguns propietaris fan palesa als seus rostres la lamentable situació econòmica que pateix la societat dels tretze.
El president de la societat de copropietaris de torn, de Casa Sansa, es disposa a llegir una proposta sotmesa a votació de la que ja se'n va fer ressò a la darrera junta; la venda conjunta de la muntanya de Tor. Comença a llegir les primeres línies. Les llàgrimes i les lamentacions d'alguns membres ambienten la fins ara silenciosa sala de reunions. Quan acaba la lectura del text anuncia que s'ha de fixar una data per votar la moció presentada per ell mateix, a proposta de més de la meitat dels membres que composen la societat de copropietaris. Segons els nous estatuts, les propostes del president que hagin de sotmetre's a votació, no podran dilatar-se més de seixanta dies naturals, fixant el mateix dia de la lectura de la moció, un dia i una hora per efectuar dita votació.
La Teresa és un sac de nervis. No es pot estar quieta a la cadira. Mou les cames d'una banda a l'altra, copejant els dels costats. No es pensava pas que l'afectaria tant la idea de vendre la muntanya. Està tan impacient que s'aixeca de la cadira d'un salt, interrompent el president que parla amb veu de capellà de missa de diumenge.
 
 

 
 –Però això no ha de ser pas així! Hi tenim una alternativa! M'heu d'escoltar aquesta vegada! Us ho prego!
 
–Teresa, et demano per favor tinguis paciència i esperis el teu torn de paraula pacientment. Gràcies.
 
En Bernat li agafa la mà amb suavitat, convidant-la a asseure's altra vegada mentre la noia ha de fer esforços i mossegar-se la llengua per tal de no continuar parlant. Més asserenada però, li comencen a brollar les llàgrimes de la tristesa de veure com està a punt de perdre's una joia natural com és aquella muntanya, amb els sacrificis i enfrontaments que va costar a les passades generacions de propietaris. Els altres assistents se la miren amb el cap baix, impotents. També els dol haver de reconèixer el malaurat destí que li espera a la seva benvolguda muntanya si abans no hi fan alguna cosa de manera ben urgent.
Repassats tots els punts del dia segons el programa de la junta de copropietaris, arriba l'esperat torn de paraula de la Teresa, doncs la resta de reunits, de manera prudent, s'estimen més no afegir cap paraula al discurs del president de torn de la societat.
La noia, emocionalment recuperada, agafa la motxilla que té als peus i es dirigeix cap a la taula des d'on fins ara els parlava el president. Obre la motxilla i en treu un ordinador portàtil, el posa a sobre de la taula i l'encén. Mentre obre una presentació virtual a l'ordinador, es dirigeix als altres copropietaris.
 
–Tots em coneixeu. Sóc la Teresa, l'última pubilla de Casa Molné. Una vegada us vaig mirar de plantejar una possible alternativa que se m'havia acudit per salvar la muntanya, però crec que no ho vaig fer prou seriosament, i val a dir que tampoc en tenia res preparat per exposar-vos-la com calia. Aquesta vegada he fet els deures i amb el vostre permís us faré una proposta seriosa perquè no haguem de desfer-nos de la muntanya que tots estimem, i que tants esforços i sacrificis va costar de mantenir als seus antics propietaris, és a dir, als nostres avantpassats.
Si em permeteu, abans de començar us faré una petita introducció perquè comprengueu millor tot el que us mostraré a la projecció.
Tothom coneix la tràgica història de la muntanya de Tor. Aquí hi va haver greus enfrontaments i fins i tot morts. Comprensiblement, sempre s'ha mirat d'esborrar la part fosca d'aquesta història que va marcar el poble i la muntanya per sempre, malgrat que com ja sabeu s'hi van escriure llibres, s'hi van rodar sèries per a televisió, i fins i tot llargmetratges, la majoria d'aquestes obres en contra del parer dels propietaris. En general, coses que no van ser benvingudes per aquestes terres, sense mencionar el turisme que alguns van qualificar com de morbós, que de retruc tot aquest fenomen va provocar. Turisme, innegablement, que al poble i a la seva economia li anà força bé, tot i les manies d'alguns escèptics que es neguen encara a dia d'avui d'acceptar les coses tal i com van succeir, doncs el passat ja no el podem canviar, i hem de mirar cap al futur mentre ens preparem al present per evitar perdre la nostra propietat.
 
–Els altres propietaris i els seus familiars es miren la Teresa amb escepticisme, malgrat que se l'escolten amb prou interès–
 
–Comprenc que la memòria dels que van morir aquí es respecti, i que es faci honor al seu nom intentant esborrar la llegenda negra de Tor, però us recordo que som a les portes de perdre quelcom que precisament va motivar aquestes víctimes, o sigui que exactament per això no podem tolerar que aquelles morts siguin en va, així com tants anys de plets i enfrontaments que només aconseguiren deixar els propietaris exactament al mateix lloc que eren als inicis de la societat, com ja sabeu.
 
–Mentre els assistents a la junta van paint tot el que acaben de sentir, la Teresa es disposa a projectar la presentació. Apaga els llums i engega la projecció hologràfica–
 
–Si algú en té algun dubte, que ho digui i aturaré la presentació, però us demanaria que us espereu i en acabat us
respondré les vostres qüestions. Moltes gràcies.
 
A la primera imatge de la projecció hi apareixen unes lletres en tres dimensions que semblen un títol on hi diu 'Tor Mountain Virtual Experience' (Experiència Virtual de la Muntanya de Tor), en diferents llengües.
A continuació hi apareixen unes imatges de Tor i la seva muntanya, mentre una veu en off en va narrant la història; des que es va trobar mineral de ferro fins a les disputes del segle XX.
La visualització s'atura al lloc precís prop de casa Palanca on hi van haver les víctimes mortals l'any 1.980, i amb una mena de transició hologràfica hi apareixen del no res els protagonistes dels incidents en qüestió; Palanca i Rubén Castañer amb els seus corresponents guardaespatlles. Comença l'acció i es reprodueixen els fets tal i com van succeir, amb un nivell de realisme al·lucinant. A continuació la imatge fa una volta ràpida i ens trasllada a l'any 1.995, a l'interior de Casa Sansa. S'hi materialitzen com per art de màgia els personatges que se suposava havien participat en aquell tràgic esdeveniment, segons l'únic restimoni; Josep Montaner Baró i la parella de fracassats de La Seu d'Urgell, acompanyats de dos homes més sense identificar. Comença la violenta discussió que desemboca en agressió contra Sansa, tal i com si l'espectador ho presenciés en primera persona. Els assistents a la junta s'han oblidat d'on són exactament; es veuen abduïts per la projecció mentre miren aquelles imatges tan realistes, bocabadats, com si assistissin a l'estrena de l'última pel·lícula de ciència ficció de 'Hollywood'.
 
 

 
Altre cop s'hi mostra a la imatge un salt en el temps, aquesta vegada la pel·lícula ens trasllada a l'incident entre la Guàrdia Civil i els maquis de l'any 1.944, on s'hi va produir un intercanvi de trets i l'incendi de quatre cases del poble, amb la mort dels maquis. Tots aquests successos s'hi veuen representats amb una realitat absolutament increïble, com si de debò es repetís la batussa entre els dos bàndols armats; corredisses, trets, crits, el foc... Els assistents a l'espectacle audiovisual es mostren meravellats. La Teresa en va observant les reaccions dels seus socis, i es mira el Bernat amb un somriure de complicitat. Sembla que la presentació del projecte està fent l'efecte desitjat entre el públic a qui va dirigida. És emocionant veure les diferents expressions silencioses dels espectadors a mida que avancen les imatges.
La presentació arriba a la seva fi; hi apareixen els crèdits i un text d'agraïment i recordatori dirigit als altres copropietaris: Gràcies per haver arribat fins aquí. Units podem evitar el desgavell. Salvem la muntanya de Tor!
De manera automàtica els assistents comencen a llançar dubtes i qüestions a la Teresa, com si haguessin despertat d'un llarg estat de coma i ara pretenguessin recuperar el temps perdut.
 
–Amb ordre si us plau! No puc respondre-ho tot alhora! Tranquils, respondré tothom! –Els demana la noia, atabalada–
 
–Els propietaris, sembla que es tranquil·litzen i fan silenci mentre la Teresa comença la tanda de preguntes i respostes–
 
–A veure, el de Casa Palanca, què em preguntaves?
 
–Si! el que pretens és salvar la muntanya amb aquesta pel·lícula, Teresa?  
 
–Pregunta l'hereu de casa Palanca, encara mig abduït per les imatges que acaba de presenciar. La Teresa es mira aquell home amb cara de sorpresa, però amb tota la paciència del món respon per a tothom–
 
 
 
–Bé, com que ja m'imaginava que després d'haver vist les imatges hi hauria dubtes com aquest i alguns d'altres que em podia ben esperar, us explicaré exactament quina és la meva intenció i quin projecte és el que us estic oferint.
Això que acabeu de veure és una pel·lícula en tres dimensions, projectada en forma d'hologrames. Només es tracta d'una presentació del que pot arribar a ser recrear els successos històrics d'aquesta muntanya, tot visualitzant-los en un món virtual de realitat augmentada, o el que és el mateix, reproduir-los com si fossin pel·lícules on nosaltres ens hi submergim, els esdeveniments que s'han explicat mil vegades als llibres i s'han vist unes altres mil vegades a les pel·lícules i a les sèries, tot això vist a través d'unes ulleres de realitat virtual i escoltat amb uns microauriculars sense fils. Què són unes ulleres de realitat virtual? Doncs són una mena de pantalles que ens posem als ulls com si fossin unes ulleres d'esquí, per exemple, però que tenen la característica especial de poder-se ficar dins les imatges que estem visualitzant, i interactuar-hi. És a dir, si per exemple estem visualitzant l'enfrontament entre la Guàrdia Civil i els maquis del 1.944, podrem aturar la imatge en qualsevol moment, traslladar-nos al lloc precís de la batalla que desitgem, reproduir les imatges a càmera lenta, accelerar-les, posar-nos justament al costat d'un guerriller i veure'n els seus moviments de ben a prop, fins i tot, obtenir informació rellevant sobre la història dels fets en qualsevol moment, les característiques de les armes que van emprar, xafardejar l'equipament que duien, i moltes altres coses més. Tot això es pot plantejar a nivell turístic per oferir als visitants una experiència única i inoblidable. Imagineu-vos poder presenciar els esdeveniments més importants que van tenir lloc en aquesta muntanya; des que es va trobar ferro, les disputes de llavors, el funcionament d'una farga catalana, l'extracció del mineral, el transport de tots els recursos necessaris per a la foneria, i anant més enllà, les disputes del segle XX, l'ambient que es respirava als carrers del poble, les escenes que van protagonitzar els bàndols enfrontats, la baralla amb les víctimes del 1.980, el campament dels 'hippies', el contraban, les picabaralles de Sansa amb els veïns, el crim de Sansa, els periodistes de TV que van ser per aquí investigant, les pistes d'esquí construïdes, i molt més! Podem crear un món virtual amb tot el que desitgem i donar al públic el que volen: Conèixer els esdeveniments de Tor en primera persona. Perquè si la gent ve cercant vi, no els donem aigua per fresca que sigui. Jo crec que hem d'aprofitar la popularitat que va despertar aquesta muntanya en el nostre benefici. Imagineu-vos també quants llocs de treball directes i indirectes pot arribar a generar aquest projecte, doncs els turistes voldran dinar i sopar aquí, passar-hi la nit, potser uns dies o unes vacances senceres. I els beneficis directes que ens aportaria, tot plegat.
 
 


En altres llocs del món com per exemple als EUA, projectes com aquest que us proposo han tingut molt d'èxit, doncs són atraccions força demandades pel públic en general, i amb les tecnologies actuals es poden arribar a fer coses molt interessants. De fet, si volguéssim, el poble de Tor podria ser transformat en un metavers amb tots els ets i uts.
De la part tecnològica ens n'encarregaríem en Bernat i jo, i els altres propietaris podríeu col·laborar-hi en la mesura que us sigui possible, tot això ja seria posar-s'hi d'acord i formalitzar-ho en un contracte d'explotació paral·lel a la societat.
 
–La Teresa fa una pausa per recuperar l'alè i fer un glopet d'aigua mentre l'hereu de casa Sansa li deixa anar una nova qüestió–
 
–I això que ens proposes quina inversió inicial tindria? Perquè és clar, si hi ha gent que s'està plantejant de vendre's la seva part de la muntanya, és precisament perquè no els sobren els calés.
 
–També tenia previst de tocar el tema econòmic. Abans que res, hem de comptar que per fer realitat aquest projecte s'hi han de veure implicats molts professionals, i no només informàtics i especialistes en realitat virtual, sinó que al darrera de tot això i com a base de les imatges que es projectaran a través de les ulleres de 'VR', calen molts actors i moltes actrius de cinema que seran els que interpretaran els protagonistes principals de cada escena, encara que els extres poden ser perfectament persones del poble. Aquesta en seria la part de necessitats tècniques que s'encomanaria a una empresa del sector, pel tema econòmic cedeixo la paraula a en Bernat que ha estat qui s'ha encarregat de fer-ne el càlcul.
 
–Mentre la noia es fa a un costat de la taula de presidència, Bernat, la seva parella, s'aixeca i es dirigeix cap allà. La Teresa aprofita l'incís per analitzar les actituds dels assistents, i en queda satisfeta al comprovar que absolutament tothom hi presta força atenció, en absolut silenci, i sembla que se n'han oblidat que s'hi han reunit per decidir el futur de la muntanya de Tor–

–Hola a tothom. Bé, segons us ha comentat la Teresa, m'he encarregat de fer els números per saber aproximadament quant ens costaria invertir per engegar el projecte de l'Experiència Virtual de la Muntanya de Tor. Hem de tenir en compte que el projecte s'hauria d'encarregar a una empresa especialitzada del sector, que ens ho entregaria tot funcionant, i em vaig prendre la llibertat de demanar-los un pressupost. Estaríem parlant d'un milió d'euros, aproximadament, però abans que m'interrompeu esgarrifant-vos amb la xifra, us haig de dir que per fer front a aquest pagament tenim la possibilitat d'hipotecar la muntanya, perquè el seu valor és força més alt i ja sabeu que l'Administració sempre n'ha estat interessada, de fet per aquest motiu l'han declarada reserva de la biosfera.
 
 –Els espectadors se l'escolten atentament, amb interès, i no gosen interrompre'l
 
–Segons he calculat, en menys de quaranta mesos es podria tenir amortitzat aquest préstec, comptant per suposat despeses d'hipoteca, manteniment de les instal·lacions i els equips, personal... i amb uns beneficis nets que ens permetrien mantenir la muntanya i obtenir-ne un tant per cent força interessant per a cada propietari. Fins i tot he estat parlant amb diferents entitats bancàries properes al nostre poble, i n'hi ha un parell d'andorranes que ens farien molt bones condicions, de fet fins i tot es van mostrar interessats en participar al projecte com a socis inversors. Pel que fa al tema fiscal, només caldria obrir una societat, tot i que podria ser amb seu al país veí, o sigui, a Andorra que com ja sabeu tindríem força beneficis fiscals per pagar-hi impost de societats, i com també sabeu jo sóc andorrà, i hi tinc força contactes que ens facilitarien molt les coses amb les administracions a banda i banda de la frontera.
El nom que hem pensat per a la nova empresa és PROVITORSA, Promocions Virtuals de Tor, S.A., tot i que si no us fa el pes el podem canviar.
 
–Els copropietaris de la muntanya se'l miren pensatius. Semblen absents calculant mentalment sense dir ni piu–

–Tots aquests càlculs i estimacions, així com tota la planificació de negoci us la faré arribar per correu electrònic, o si us ho estimeu més, en paper. Ara torno la paraula a la Teresa. Moltes gràcies per la vostra atenció.

–La Teresa torna al mateix lloc on era, per continuar el discurs i mirar de convèncer aquella gent tan tossuda–

–Gràcies Bernat. Penso que la part econòmica ha quedat prou clara, i crec que potser podríem aprofitar aquesta junta d'avui per decidir el futur de la muntanya amb seny, tot valorant el que us hem exposat, i es podria convocar una consulta, aquesta vegada per decidir si tirem endavant el nostre projecte o no. L'única cosa que us demano és que raoneu bé les coses, i no prengueu decisions precipitades. Doneu-vos un temps per madurar-ho i així tindreu ben clar què voleu decidir per al vostre destí i el de la muntanya de Tor. Moltes gràcies a tothom.
 
 
 



 

Fi de la 1a Part


© Bloc MMT

 

  

-Inici Bloc-

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Encetem Nou Relat: Un Antic Petit País al Bell Mig del Paradís (1a Part)

Publiquem la primera part d'un nou relat de ficció protagonitzat per Sansa, on coneixerem els orígens del Principat de Tor, o 'Princ...